Lunes, 9 de Enero de 2012

La resistència cartoixana de Tiana

Santa Maria de Montalegre és l'única cartoixa que hi ha a Catalunya. El convent maresmenc resistirà una vegada més tot i que la intenció de l'orde de Sant Bru és limitar la seva presència a l'Estat espanyol. La de Tiana és la cartoixa més antiga d'Espanya

MARC USTRELL ·09/01/2012 - 07:07h

L'últim capítol general de l'orde cartoixà, celebrat el passat 3 de juny, va decidir no tancar Santa Maria de Montalegre i, a diferència de les cartoixes d'Auladei (Saragossa) i d'Évora (Portugal), la seva activitat continuarà igual que ho ha fet fins ara. La decisió garanteix dos anys més d'activitat a la Conreria i deixa el cenobi, fundat el 1415, a les portes del seu 600 aniversari. Tot i que la intenció de l'orde religiós és limitar la seva presència a l'Estat espanyol en un nou complex religiós a Navarra, el convent de Tiana resistirà una vegada més. Des de l'any 2003, Santa Maria de Montalegre sembla condemnada a la desaparició malgrat que es tracta de la més antiga d'Espanya i una de les vint cartoixes masculines que hi ha al món.

El nivell de corrupció de la jerarquia eclesiàstica durant l'època medieval va fer que Bru de Colònia es retirés amb sis companys al massís de la Chartreuse (al sud-oest de França) i el 1084 iniciés allà un estil de vida que va originar l'orde cartoixà. La crisi del papat va afavorir l'aparició de comunitats cartoixanes arreu d'Europa i el cenobi de Santa Maria d'Escaladei (Priorat) es va convertir en el precursor de les fundacions a la península Ibèrica.

El seu emplaçament va permetre al convent esdevenir la resistència catalana de l'orde

La fundació de Santa Maria de Montalegre (1415) va coincidir amb el període de màxima esplendor de l'orde, a mitjan segle XIV, quan Catalunya es va convertir en una de les regions de govern dels cartoixans. El seu emplaçament va permetre al convent esdevenir la resistència catalana de l'orde, una designació que, en certa manera, continua vigent.

Santa Maria de Montalegre va sobreviure al trienni liberal o la guerra napoleònica i fins i tot va ser reinventada el 1867, després de tres dècades abandonada arran de les desamortitzacions de Mendizábal, que va deixar les propietats de l'Església en mans de l'oligarquia terratinent i va impedir l'aparició d'una classe mitjana, la burgesia. L'arribada de monjos francesos el 1901 va permetre que la vida comunitària tornés a la serralada de Marina, però la Guerra Civil va interrompre un altre cop la vida cenobita. La defensa de la catalanitat que havia exercit la cartoixa va dificultar la reobertura del convent, tal com demostren diversos arxius cartoixans.

L'11 d'agost del 1994, Santa Maria de Montalegre va patir un dels múltiples incendis que van afectar el territori català durant aquell estiu. L'edifici va quedar intacte però un dels monjos cartoixans, Agustí Corral, va morir atrapat per unes flames que van cremar gairebé el 40% de l'extensió de Tiana. Des d'aleshores, el municipi lluita per regenerar i mantenir la vegetació del seu patrimoni natural dins el parc natural de la serralada de Marina i, en els darrers anys, el consistori ha aconseguit que el traçat de la futura B-500 no sigui agressiu per a l'entorn de la vall de Montalegre. D'aquesta manera, es preserva tant la cartoixa com els jaciments de la vil·la romana de Can Sent­romà. L'acord representa una injecció de moral per als cartoixans, que, unida a la decisió del capítol general i a l'espera que arribin nous monjos, comencen a pensar en la celebració dels 600 anys de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

La marcada catalanitat de la cartoixa va obstruir la seva reobertura després de la Guerra Civil

Els cartoixans, amb la finalitat de poder disposar de la soledat i el silenci necessaris per desenvolupar amb eficàcia la seva vocació contemplativa, no accepten correspondència epistolar, o de qualsevol altre tipus, ni fan servir internet. És només un exemple de l'austeritat extrema en la qual s'han basat els cartoixans durant tota la seva existència. De fet, el cartoixà és l'únic dels ordes antics que, allunyat de qualsevol luxe, no ha necessitat mai una reforma observant. La primera característica dels monjos cartoixans és la recerca de Déu en una solitud que es troba en tres nivells: la separació del món, l'aixopluc de la cel·la i la soledat interior. Tots ells, amb hàbit blanc i caputxa, no poden rebre visites dels familiars més de dues vegades a l'any i guarden els vots de pobresa, castedat i obediència.

Una vida totalment aïllada

La vida del cartoixà té un caràcter semieremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. Per aquest motiu, les cartoixes requereixen una gran extensió de terreny, per permetre als monjos viure bona part del dia aïllats a les seves cel·les individuals. Fins i tot els àpats es fan a la cel·la i només alguns oficis litúrgics i treballs puntuals es fan en comunitat.

A més de les cel·les, situades al voltant de l'espai comú del claustre, dins la cartoixa existeixen llocs de treball com ara la fusteria, on hi ha soroll. Per motius d'estricta clausura, les celebracions a l'església del monestir queden restringides als homes, mentre que a la capella exterior hi poden accedir totes les persones.