Archivo de Público
Lunes, 19 de Diciembre de 2011

Velles i noves ferides encara obertes

Pere Navarro té molt camí per recórrer i ha de ser conscient que amb la tutela dels responsables de tanta derrota no es podran aconseguir noves victòries

HABEROBULTIA QUAM ·19/12/2011 - 10:24h

Poc més del 65% dels delegats del congrés del PSC van aprovar divendres l’informe de gestió del primer secretari sortint, José Montilla, i poc més del 70% van elegir Pere Navarro com a nou primer secretari. L’un marxa no gaire feliç. L’altre arriba emocionat, però s’haurà de fer respectar. Sobretot pels que, des de dins, li han obert les portes perquè arribés a dalt de tot. Sense el permís de qui va ser totpoderós secretari d’organització i cap de campanyes victorioses, i que ara ha estat l’alçaprem, Navarro no hauria aconseguit aquesta victòria. Però ha de ser conscient que amb la tutela dels responsables de tanta derrota no es podran aconseguir noves victòries.

Feia molt de temps que el PSC guanyava batalles electorals però perdia la batalla de les idees. Ara, després de perdre en tots els fronts, s’ha parlat i discutit més àmpliament i més lliurement. No obstant això, encara estan obertes algunes velles i noves ferides: 1) Què és primer, Catalunya o el PSOE? Com s’escriuria, avui, aquell compliment enverinat de Montilla a Zapatero el 2008 (“José Luís, te queremos mucho però queremos más a Catalunya”)? Decidir i actuar com a catalans socialistes o com a socialistes catalans no és una qüestió semiòtica, sinó més aviat seminal. 2) El grup parlamentari o la sacarina. En un temps faltat de claredat, els dirigents del PSC se segueixen refugiant en el vell eufemisme de la veu pròpia. És una qüestió irresolta des de fa prop de 30 anys. I com que no l’ha tancada adequadament, la indefinició vergonyant dels socialistes catalans deixa la ferida oberta perquè els adversaris hi vagin furgant. 3) El sector catalanista. Seguir admetent, sense rebel·lar-se, que es parli del PSC en aquests termes és ofensiu i perillós. I en aquest punt tenen més responsabilitat els que van jugant a representar el suposat sector pota negra, perquè indirectament admeten que n’hi ha un altre, el majoritari, que no ho és tant o no ho és prou. 4) ¿Hi ha eines pròpies i objectius de la socialdemocràcia europea que puguin servir per afrontar la crisi diferents de les del duo biònic Merkozy? 5) ¿Hi ha voluntat d’oferir i exigir un pacte a Convergència i Unió per fer front a aquest moment crític de Catalunya? I 6) La constatació que sense les altres esquerres serà difícil tornar a governar Catalunya i, alhora, les poques ganes de tornar-ho a provar.

Pere Navarro té per davant molt de camí per recórrer. En això s’ha de donar la raó a Montilla quan diu que totes les derrotes acumulades fins avui per l’executiva sortint aplanen el camí de la recuperació que ha de dirigir el nou equip. L’alcalde de Terrassa mostra un tarannà conciliador que li reconeix tothom com a positiu. Li farà falta. Però, a més a més, s’haurà de cobrir les espatlles i treure’s de sobre velles tuteles, si vol demostrar autoritat i guanyar-se el respecte. Perquè de moment no tindrà enemic més perillós que els propis fantasmes, alguns dels quals no es resignaran fàcilment a deixar pas a una nova generació. Navarro i la seva nova executiva no són el nou PSC, encara, però són els únics que el poden fer emergir.