Archivo de Público
Lunes, 19 de Diciembre de 2011

Un canvi sense la tutela dels d'abans

El PSC necessita un projecte ambiciós en defensa de Catalunya i l'autogovern, una agenda de reformes federals i un programa que reforci la cohesió social

 

RUDOLF ORTEGA ·19/12/2011 - 10:16h

Constatat el declivi dels socialistes catalans, el partit ha estat incapaç d'emprendre una renovació profunda de les idees, l'organització i les persones per plantejar alternatives a la crisi sistèmica que vivim i fer front a les derivades que afecten la política democràtica i la socialdemocràcia europea. En el nostre país, a més, s'hi afegeix la fractura creixent entre Catalunya i Espanya.

Diguem-ho clar: el fet determinant en la crisi interna del PSC és la desídia d'aquells que l'han dirigit, per formular amb coratge un discurs propi en el tema central que condiciona el debat polític a Catalunya i que té a veure amb la relació amb l'Estat espanyol. Només quan el PSC s'ha presentat davant la ciutadania amb un projecte ambiciós en defensa de Catalunya i l'autogovern, amb una agenda creïble de reformes federals i un programa adreçat a reforçar la cohesió i la justícia social, ha pogut conquistar la ciutadania progressista i catalanista i governar el país.

Habermas expressa la seva ràbia perquè els polítics europeus no han estat capaços d'aspirar a res més que no fos la seva pròpia reelecció o supervivència. Observant el congrés del PSC, hom té la mateixa sensació. Els responsables de l'enfonsament han dirigit i controlat el procés congressual per provocar un canvi lampedusià i mantenir la mateixa influència en el partit. Una crítica que d'altra banda hauria d'aplicar-se també, però en un altre sentit, en l'anomenat sector catalanista i en la seva imperícia per articular una alternativa que faci possible el relleu i la continuïtat d'un discurs que ha estat garantia d'èxit polític i electoral.

Desconcertant també el paper que ha tingut la generació blackberry. Privilegiats a les llistes i en l'estructura orgànica per guanyar presència pública, han estat incapaços de generar i cohesionar una visió pròpia i fer un pas endavant. Més enllà de posicionaments tàctics per aixoplugar-se a l'escalfor de l'statu quo, han esperat el relleu per decantació, sense donar la cara quan era més necessari i, segurament, aquest fet els desmereix per postular-se en el futur.

Molt més interessant és la contribució de les joventuts, que han tingut la lucidesa de desmarcar-se i aportar una interpretació més punyent, adreçada a posar fre a l'avarícia del capital especulatiu i al discurs neoliberal que el sosté. Només assumint el risc d'anar contra corrent, sense seguidismes estèrils per perpetuar estructures endogàmiques i poc meritocràtiques, es podrà guanyar amb conviccions renovades el lideratge progressista, catalanista i federalista.

Caldrà observar, a partir d'ara, de quina manera els nous dirigents tenen l'habilitat de sortir de l'atzucac, fent una nova síntesi que permeti sumar i recuperar la legitimitat ciutadana, tot desempallegant-se de la tutela dels predecessors. Si no ho aconsegueixen s'haurà perdut una oportunitat per iniciar una alternativa creïble a la mesquinesa del Govern de CiU i aquest haurà estat un congrés de transició que pot condemnar el socialisme català a la irrellevància.