Archivo de Público
Lunes, 19 de Diciembre de 2011

El risc de ser només els últims de 'Felipe'

Des del 2001 la mitjana d'edat dels votants socialistes ha pujat sis anys, tres vegades per sobre de la mitjana d'edat del cens i el doble del que ha crescut a CiU

RUDOLF ORTEGA ·19/12/2011 - 10:12h

Al llarg de les últimes setmanes, s'han fet servir diferents imatges per definir el dotzè congrés del PSC: cruïlla de camins, canvi d'era, final d'etapa. Totes elles remarcant el sentit de canvi de la cita.

A parer meu, el moment actual dels socialistes catalans va més molt més enllà d'un simple canvi de rumb. El PSC es troba al final d'un camí, al final del seu camí. No és que hagi de fer un tomb a la seva estratègia o donar un nou impuls al seu discurs. És que les bases sobre les qual s'ha construït ja no li garanteixen la representació d'una majoria política a Catalunya. Amb prou feines li garanteixen la supervivència com a actor polític rellevant.

El PSC no pot fer marxa enrere a la recerca de la identitat perduda, perquè els elements d'aquesta identitat ja no existeixen. Si persevera pel mateix camí només li queda seguir el trajecte de quasi contínua davallada iniciat el 2003 i que la direcció sortint sembla que tot just ara, vuit anys més tard, entén. Les dades preocupants, les alarmes demoscòpiques, s'acumulen per a aquells que les volen veure. Des del 2001 la mitjana d'edat dels votants socialistes ha augmentat sis anys, tres vegades més del que ha crescut la mitjana d'edat del cens i el doble del que ha crescut l'edat dels votants de CiU, que tradicionalment eren l'electorat més envellit a Catalunya.

A les últimes eleccions autonòmiques del 2010, el 60% dels votants del PSC tenien més de 50 anys, un 20% més que fa 20 anys. Entre els menors de 35 anys el suport al PSC és la meitat del que obté CiU i similar al que obtenen ICV i ERC.

El PSC ha anat tirant de veta, vivint de rendes, aquests últims anys. No ha sabut o no ha volgut regenerar un electorat que envellia a ulls de tothom i que segueix conformant la base del seu suport. Són els últims de Felipe, però cada any que passa són més grans i en queden menys. Són els que aguanten l'edifici amb una fidelitat de pedra picada, però ja no són suficients per garantir-li el futur.

Feia temps que es veia venir, però no ha estat fins ara que s'ha fet dramàticament evident. Final del camí. El PSC s'ha de reinventar si vol sobreviure, ha d'abandonar l'aixopluc segur de les coses apreses i aventurar-se a crear un electorat nou.

Podria haver-ho fet abans, però les coses són com són, i les inèrcies dels partits són extraordinàriament poderoses. Encara ara es parla del cinturó roig, de la fortíssima base que d'un moment a un altre tornarà a alçar-se com feia als vuitanta, com si res no hagués canviat, com si la societat catalana s'hagués passat 30 anys congelada. Però no hi ha retorn possible, la màquina tal com ha estat fins ara no dóna per a més que per anar fent la viu-viu mentre pel camí es van perdent alcaldies i parlamentaris.

Al PSC se li obre al davant un únic camí, nou, incert i arriscat, però l'únic possible per regenerar un electorat magnífic que va deixant l'escenari. Caldrà que es repensi a fons si vol seguir sent fidel a l'objectiu que el va fer néixer fa ara més de 30 anys: representar políticament la majoria dels catalans.