Archivo de Público
Lunes, 5 de Diciembre de 2011

La festa de la lluentor enlluerna la ciutat

 

 

·05/12/2011 - 06:21h

"Carpe Diem Barcelona". Això és el primer que veig en arribar a la paradeta d'unes begudes energètiques enmig del passeig de Gràcia. Fa fred i em falta un abric, però sé que si em prenc aquesta beguda probablement em canviï l'ànim i pugui aguantar una nit més, que en aquest cas no és una nit més sinó La Nit. "Carpe Diem", llegeixo, i això és la Barcelona Shopping Night i més val que visquem tots el moment abans que vingui l'apocalipsi i arrasi amb tot.

Aquesta és la sensació dels últims dies: vivim en un estat emocional preapocalíptic. I l'Ajuntament, que no és ximple, ha decidit fer-nos oblidar tot això durant una estona proposant una mena de jornades de portes obertes per incentivar el consum. Així que vam decidir oblidar l'apocalipsi una estona i canviar-lo per la lluentor.

Vam decidir oblidar una estona l'apocalipsi en què vivim i canviar-la per la lluentor

A la moda

Ah, sí, estimat públic, perquè si això és Barcelona i estem en una festa de compres, s'ha de parlar de les tendències en el món de la moda i les compres. Així que som-hi: cabells llargs per sota de l'espatlla per a les noies, faldilles extracurtes, llavis vermells i moltíssima lluentor en totes les seves versions. Hi ha la lluentor de dia opaca i grisenca, de poca brillantor, la lluentor de nit platejada i la lluentor de la descarada a qualsevol hora daurada, sempre daurada.

Anoto tot això mentre em serveixen xampany rosat unes noies amb perruques rosades, i no puc sinó recordar Natalie Portman a Closer i decideixo vetar-ho del meu cap perquè si això és la Barcelona Shopping Night, cal estar al que s'està i punt. Això em dic mentre a l'estand del Brandery veig unes models esplèndides ballar al so de hip-hop del bo amb les cares cobertes de màscares de lluitadors mexicans. Glop de xampany rosat. Seguim.

Se m'acudeix que això és l'antítesi del que voldria Naomi Klein: del no logo' a l'hiper logo'

Tot esperant Mascó

Passem per una botiga on ens asseguren que ha d'aparèixer la model Judit Mascó i ens quedem a esperar-la una estoneta. Al nostre costat unes noies se citen davant de la porta de la sucursal d'una cafeteria americana, una d'aquestes on al cafè hi posen xarop, i se m'acudeix que això és l'antítesi del que voldria Naomi Klein. Del no logo a l'hiper logo. Però torno a vetar-ho. Un altre glopet de xampany rosat.

M'avisen que el més interessant està al Palau Robert, on es troben els polítics i les models, tots junts, i això és sempre digne de veure. Entre els jardins escorcollem un xaval que canta una versió de My Way en francès, i Antonia Dell'Atte lluentor grisa, ves qui ho havia de dir em trepitja sense voler. És hora d'anar cap a la festa de Harpers Bazaar, on es cou de veritat això dels vips i els còctels refinats.

Me'n vaig que algú em canti una cançó de bressol. M'ho mereixo. Em faig gran i no creixo.

Gintònics i cames quilomètriques

I la cosa no defrauda. Hi ha un munt d'actors, actrius, ras, gintònics amb flors i cames quilomètriques. El ballarí Rafael Amargo està esplèndid i es marca un ball gairebé a pit descobert, i això que només són les 11 de la nit. L'actor Paco León va de camisa blanca i look sobri. Sílvia Martí UPA Dance per als que vèiem la tele consulta el seu mòbil cada deu minuts des de la barra, i a la llunyania hi ha un xaval que algú em diu que és model i a mi em recorda el Tasio de Mort a Venècia reencarnat. Em faig gran. Un altre pensament a vetar amb un nou glop de xampany rosat.

Però és impossible vetar-lo del tot quan apareixen les actrius Lucía Ramos vestida de cuir negre i amb el cutis d'un infant, i Ana Fernández, amb unes cames que m'arriben a l'altura de l'espatlla. Penso a comptar lluentons, en les copes esfèriques dels gintònics, en el que sigui per no trobar-me de cara amb aquesta nova generació.

I just acabo d'enunciar això que apareix Javier Calvo l'actor, no l'escriptor vestit d'esmòquing. Javier Calvo va néixer als noranta, així que ja no hi ha xampany que arregli això. Harpers 1, cronista 0. I me'n vaig que algú em dipositi un canapè a la boca i em canti una cançó de bressol. M'ho mereixo. Em faig gran i no creixo.