Viernes, 27 de Mayo de 2011

Llarga vida a la Comuna de París

ANTONIO BAÑOS ·27/05/2011 - 01:17h

Xalok - Cases rudimentàries construïdes dalt dels arbres de la plaça de Catalunya. edu bayer

emà celebrarem l'aniversari d'un fet que va ser cabdal per a l'educació política i sentimental d'allò que se'n va dir moviment obrer. Farà 140 anys del desmantellament de la barricada de la Rue Ramponeau, al parisenc barri de Belleville, la darrera que va aguantar dempeus del fascinant experiment de la Comuna de París. L'absurda guerra amb Prússia, resolta en la carnisseria de Sedan, havia portat l'imperi d'opereta de Napoleó III a l'evaporació l'any anterior. Un París sense govern, sense exèrcit, afamat i humiliat va donar pas al primer gran fenomen d'auto­organització i de conquesta social. L'autogestió de les fàbriques, les primeres escoles bressol per als nens de les treballadores o un sistema decisori basat en assemblees populars van ser algunes de les mesures preses, la memòria de les quals es va estendre fins al maig del 68, que, en certa manera, se'n va considerar hereu. La Comuna ha estat reivindicada tant per marxistes com per la tradició llibertària, i el seu fracàs ha estat precisament un motiu d'acusació ja centenari entre tots dos moviments. En el seu text El significat de la Comuna, Henri Lefeb­vre, influent autor marxista en la jungla del pensament francès dels anys seixanta, va culpar de la derrota la falta d'estructura jeràrquica. Tanmateix, Lefebvre, amb una juvenil nostàlgia, va qualificar aquells dos mesos com "una festa, la més gran del segle i dels temps moderns". A l'altra banda, Kropot­kin, en el seu La comuna de París del 1880, la va batejar com "la revolució de la xusma anant a la conquesta dels seus drets".

Ara que parlem de xusma, suposo que ja esbrinen cap a on vull anar a parar. Efectivament, l'aniversari de la Comuna té un modest però molt digne corol·lari a la plaça de Catalunya. Xusma els han dit, desorganitzats, innocents i altres mots carregats del verí de la condescendència. Però l'esperit, suavitzat per les toves maneres del segle, és molt semblant. La Comuna de la plaça de Catalunya comparteix amb aquella primavera una praxi que està molt allunyada de la cultura política comuna: no té cap finalitat. És a dir, que l'acte en si mateix esgota i acompleix la seva funció política. Quan es reclama a l'acampada que facin propostes concretes s'està fent el ridícul més espantós, ja que l'acampada mateixa, l'ocupació d'un espai, és alhora el reclam i el seu acompliment. "La més gran mesura social de la Comuna va ser la seva mateixa existència en acte. París tot veritat. Versalles (on residia el govern de Thiers) tot mentida". Així definia Lefebvre la veritable importància de la Comuna. Ésser. Dins d'allò que es deia teoria de l'esdeveniment, Gilles Deleuze ja va dir que "l'esdeveniment és inseparable dels temps morts". Per això, tot i no passar res, l'acampada crea un relat reeixit.

L'acampada mateixa és alhora el reclam i el seu acompliment. Tot i no passar res, crea un relat reeixit

Quan escric aquestes línies, hi ha gent a la plaça que tem que abans de l'aniversari de la Comuna els desallotgin. No per la coincidència amb aquell fet, sinó pel futbol, que ha substituït en els nostres dies aquella passió per les idees. Topen dos espectacles. El normatiu-futboler i el metapolític. Dues multituds: la informalitat culer i la indignació organitzada. Dos espais: Canaletes com a trànsit, Catalunya com a destí. I la Comuna i el dret a recuperar el temps i l'espai com a teló de fons. Mentre sentim, això sí, com marca el Barça.