Viernes, 20 de Mayo de 2011

Genealogia política de l'acampada

Avui, si els sembla bé, faré allò que ens agrada tant a nosaltres els periodistes seriosos, analítics i amb ínfules

ANTONIO BAÑOS ·20/05/2011 - 12:50h

Avui, si els sembla bé, faré allò que ens agrada tant a nosaltres els periodistes seriosos, analítics i amb ínfules. Una mica de context. Perquè amb totes les acampades i mobilitzacions sorgides a partir del 15 de maig passat hom troba publicats una sèrie de clixés realment penosos sobre els mètodes i l'esperit de la protesta. Per això, potser seria bo fer una mica de genealogia dels moviments socials en els darrers anys per fixar-los dins la seva cultura política.

Alguns situen la gènesi dels moviments socials en la seva forma actual, en les protestes contra la reunió del FMI a Berlín l'any 1988. Allà es va experimentar amb una nova versió de la tàctica contracimera. Els moviments socials alemanys dels anys vuitanta, forjats a l'entorn de la potència dels okupes i els antinuclears, comencen a exportar experiències d'acció. Però no va ser fins al cap de deu anys, a Seattle, quan eclosionen amb èxit els moviments en la seva forma actual.

La mandra mental porta a pensar que amb el Twitter i els telèfons intel·ligents es pot combatre el capitalisme

Hi concorren alguns factors destacats: primer, la unitat d'acció. Ecologistes, anarquistes, camperols o indigenistes comparteixen l'espai de protesta, respecten les sensibilitats diverses i es deixen contaminar els uns dels altres. Segon: una alta consciència del funcionament mediàtic del missatge. El moviment zapatista (1994) és aquí una font innegable d'inspiració. Els moviments superen la lògica del full volant i el comunicat, i ocupen i espremen el sistema de notícia espectacle. Tercer: a Seattle neix la xarxa no només com a mitjà de coordinació, sinó de debat d'idees.

En aquest sentit, la xarxa mai ha estat una eina. És l'espai natural que possibilita com cap altre el debat horitzontal i antiautoritari. Per això, la lluita dels moviments socials és, a més, la lluita per una xarxa lliure i sense ànim de lucre. L'assemblearisme, però, és l'autèntic nucli dur, el dogma infrangible dels moviments. Aquesta fe els allunya definitivament de l'avantguardisme polític dels vells partits revolucionaris i de qualsevol temptació burocràtica o verticalista que els facin mínimament assumibles per als partits burgesos. El cicle de protestes Seattle-Gènova, que va culminar amb les mobilitzacions contra la invasió de l'Iraq, és el referent últim dels activistes del 15-M. Tot i que a molta gent li pugui fer la impressió que, des d'aleshores, els col·lectius han estat a caseta jugant a la Playstation, la seva activitat ha estat contínua.

A casa nostra m'agradaria destacar la gent de V de Vivienda, que van ser els primers a articular un discurs alternatiu sobre la bombolla immobiliària. Perquè és de justícia dir-ho: abans que Krugman, Hessel i altres membres del Setè de Cavalleria reformista diguessin ni piu, les protestes anomenades antiglobalitzadores ja van prevenir sobre la catàstrofe en plena eufòria financera. Llavors se'ls va dir de tot. Avui, aquell missatge sona molt més enraonat, ves per on. I ara, amb la gent acampada al melic de la campanya, alguns se sorprenen de com s'ho han fet per organitzar-se. I la mandra mental porta a concloure que, gràcies al Twitter i les empreses de telèfons intel·ligents, es pot combatre el capitalisme. És clar que hi ha organització, eficàcia i ordre. Els derivats d'una llarga experiència política, menystinguda per premsa i autoritats però que, de tant en tant, revela l'èxit de l'autogestió i l'assemblearisme.