Viernes, 20 de Mayo de 2011

Televisió de Catalunya i la teleporqueria

Després dels quatre Barça-Madrid del mes d'abril, seria molt convenient que ens autoimposéssim un període de desintoxicació

JAUME BADIA ·20/05/2011 - 12:40h

Després dels quatre Barça-Madrid del mes d'abril, seria molt convenient que ens autoimposéssim un període de desintoxicació. Que féssim immersió en una gran tassa diürètico-depuradora i els culers i els qui no ho són ens preparem per a la final de la Champions. El que els barcelonistes han superat aquest mes passat (amb una victòria, una derrota i dos empats) no eren quatre enfrontaments qualssevol: hi ha hagut un partit de la Lliga espanyola, la Copa del Rei i la semifinal de la Lliga de Campions. Dos matxs a escala espanyola i dos més a escala continental. En l'imaginari esportiu i nacional això és el súmmum: Catalunya vs. Espanya en versió gladiadors; segadors contra hidalgos; el bé contra el mal; el joc generós i la gasiveria conservadora enfrontats; l'humil planter contra el nou-riquisme; David contra Goliat, i així ad libitum. Al final han vençut els nostres. Ells, els altres, ens espolien i ens neguen el Fons de Competitivitat, sí; però nosaltres hem guanyat la Lliga i els hem guanyat a Europa. I, a més a més, la Copa del Rei direm que els l'hem regalada, i fins i tot ens va fer gràcia que la trinxessin sota l'autocar. Èpica insuperable. Però hem quedat una mica embafats i ara toca descomprimir.

Ben mirat, aquests enfrontaments, que només haurien de ser esportius, sempre donen per a molt, tant a Barcelona com a Madrid. Allà i aquí s'ha parlat de models, de valors, de principis, de visions del món i també de política. D'un Barça-Madrid, com del porc, tot s'aprofita. També hi ha cansalada virada, peus, pernils, lloms i carn picada. Sobretot carn picada. D'aquí ve que, amb tant de greix i carn, salpebrats d'emocions i d'una dialèctica d'alt voltatge, la televisió pública de Catalunya hagi fet un gran negoci. A més de les retransmissions, dels quatre clàssics n'ha extret un munt d'hores a la secció d'esports en totes les seves presències, produccions i canals; capítols sencers de paròdia crackoviana, minuts i més minuts de flaixos per al zàping. Tot plegat, un gran banquet, meitat merenga meitat botifarra catalana, acompanyat amb dos pebrots, com es va veure en la celebració del títol. Les gestes dels nois de l'equip de Pep Guardiola han classificat el Futbol Club Barcelona per a la final de la Champions, i a més els beneficis addicionals en material televisiu han estat extraordinaris, un autèntic mannà per als programes d'humor i sàtira de TV3.

Amb els Barça-Madrid s'ha generat un munt d'hores de material per als zàpings televisius

Per molts, tot plegat s'acosta al somni ideal; per mi, però, té un punt de gran feblesa que trobo irritant. Un punt de subtil perversió que fa molts anys que nia en el nostre subconscient: la matèria primera de tots aquests programes que ens fan petar de riure (tot escatologia pura, ja ho veuen), la base d'aquests retalls televisius que captiven centenars de milers de teleespectadors, l'anem a treure, gairebé al cent per cent, de la programació de les teles de les Espanyes.

Les fonts on satisfem la set de la sàtira televisiva catalana neixen a les muntanyes dels reality shows que coronen la geografia televisiva hispànica d'un cap a l'altre. Paratges plens de personatges singulars i estrafolaris que riuen i ploren, s'esgarrapen o s'abracen, s'alcen i s'enfonsen, parasiten o vomiten la seva dignitat per a cadenes que retenen i alienen audiències i fan els diners amb les misèries de tots ells. És el món de la teleporqueria i, ves per on, la teleporqueria parla bàsicament en llengua castellana. En català només hi ha algun tòpic polític i un senyor que contínuament ens demana si ho havem vist. I es dóna per fet que el que cal veure és el món friqui que comença més enllà de l'Ebre. Éssers molt menors que nosaltres ens mirem per sobre l'espatlla. Aquí ens atipem de riure amb la cuina de la ignorància, amb les hamburgueses de carn picada i els detritus de les antenes espanyoles.

Nosaltres, representats en essència per la televisió nostra, no en volem saber res, d'Espanya. Més aviat ens en volem anar. Però, mentrestant, tal com ens recomana Neil Postman, estem disposats a divertir-nos amb les misèries dels altres fins a morir; i els altres són, sobretot, els hispànics. La nostra tele no parla castellà gairebé mai; el llibre d'estil amb prou feines permet pronunciar la paraula Espanya als homes del temps. Però quan ens en fotem de les misèries dels altres, no dubtem ni un instant cap a on hem de dirigir la nostra mirada. TV3 no fa teleporqueria, però a Catalunya se'n consumeix tanta com en qualsevol altra banda. Perquè ens agrada. Ens agrada tant que ens fa plorar de riure. I no cal preguntar res més.