Viernes, 20 de Mayo de 2011

Incert final de campanya

Els partits polítics animen els manifestants del 15-M a expressar el seu desencís a les urnes. Ningú gosa aventurar l'evolució i possible influència electoral de la protesta

J. RAMÓN GONZÁLEZ CABEZAS ·20/05/2011 - 12:50h

Les mobilitzacions dels últims dies han donat un biaix insospitat a la campanya just quan aquesta enfilava la recta final, on prevalen la redundància i l'efectisme. Un inesperat cop de vent de tall genuïnament llibertari, característic de les èpoques de transició o de canvi, assota amb força el bosc del debat polític institucional. El fenomen ha tingut l'efecte salutífer de trencar la monotonia del discurs estereotipat i l'asfixiant lèxic de l'argumentari que inunda la pugna electoral. Però ni tan sols això justificaria aquesta moguda i ara ja aflora la pregunta del milió de dòlars: i després de la indignació, què?

L'expresident Jordi Pujol, el més veterà dels veterans, ha buscat respostes. "No podem quedar-nos amb la pura indignació", va dir l'expresident durant els actes de la diada de la cultura catalana a la Universitat Jaume I de Castelló. Pujol, que es va forjar com a dirigent polític en la trinxera de l'antifranquisme i durant la Transició, ha reconegut que es tracta d'un tema "molt profund" i va recórrer als temps difícils del canvi democràtic. "Té un punt de semblança amb el que passa ara amb les manifestacions de la gent jove; aquest moment va ser de gran radicalització, de tot és possible, i es va posar de moda ser molt, molt d'esquerres", va declarar.

Aflora la pregunta del milió de dòlars: i després de la indignació, què?

Interrogants oberts

Ningú gosa aventurar un pronòstic sobre l'evolució del moviment del 15-M ni l'eventual influència a les urnes. Tampoc hi ha unanimitat sobre l'origen, la filiació i els objectius de la mobilització generada amb el lema Democràcia real, ja. L'apel·latiu dels indignats descriu un estat d'opinió les claus del qual estan a l'abast de qualsevol observador sensible, però no és prou per determinar la naturalesa i les pretensions reals dels implicats en aquesta aventura.

Més enllà de les discrepàncies sobre els mòbils i els destinataris de la protesta, que per principi sempre recau sobre qui governa, els candidats i dirigents polítics de tots els partits han coincidit a animar els manifestants a expressar el seu desencís a través de les urnes. Naturalment, es tracta d'una forma subtil de demanar el vot en benefici propi, per extravagant que pugui semblar en alguns casos. Però l'improvisat exèrcit de la desafecció política insisteix a marcar el seu territori, aliè a l'actual sistema institucional, social i econòmic.

Els manifestants reiteren que no se senten representats per cap grup

Els missatges són persistents. Des de #acampadabcn, fòrum de comunicació improvisat ahir pels manifestants concentrats a la plaça de Catalunya, aquests s'expressen amb rotunditat: "Volem deixar clar que no ens representa cap sigla, ja siguin partits polítics (majoritaris o minoritaris), organitzacions (del tipus que siguin ) o plataformes". No hi ha lloc, doncs, per als padrins, ja siguin de dreta o esquerra. Malgrat els esforços de comprensió, simpatia o plena identificació dels candidats i dirigents polítics, la cautela de tothom és ben palesa.

Sense etiquetes

Després dels debats que se succeeixen sobre el terreny, amb un estil i esperit a cavall de la plaça Tahrir (alliberació) i el vell pati de la Sorbona de fa 44 anys, els manifestants han cregut convenient "orientar" els mitjans d'informació en l'intent de "classificar l'inclassificable" amb una sèrie de punts. Doncs bé, es declaren com "un moviment espontani, apartidista, asindicalista, pacífic i obert". Ni tan sols accepten que se'ls reconegui amb el lema Democràcia real, ja!, de manera que no serà gens fàcil arribar a conclusions concretes.

Ja que hem esmentat la Transició, val la pena recordar que en les primeres eleccions municipals del 1979 l'abstenció va ser del 38,5%. El 1983, el restabliment de les institucions catalanes d'autogovern va animar sens dubte la implicació dels electors, ja que l'abstenció va baixar al 32,5%. Vuit anys després, però, es disparava ja al 42,2% i en les últimes eleccions municipals celebrades fins ara, el 2007, es va batre el rècord amb més d'un 46%.

La generació perduda?

Atès que es tracta dels comicis amb més proximitat entre candidats i electors, la dada sobre l'estat de salut de la democràcia participativa serveix per explorar les raons del progressiu distanciament d'alguns sectors de les classes mitjanes i populars amb l'orde polític i econòmic del sistema parlamentari. La crisi econòmica l'atur ha fet del distanciament un abisme.

La democràcia és molt més que votar cada quatre anys i els fills de la generació que ha viscut i protagonitzat l'etapa de més progrés i benestar del país s'han quedat sense expectatives de futur. És ben cert, s'ha acabat la festa.