Martes, 10 de Mayo de 2011

Devoció pel mobiliari urbà

ANTONIO BAÑOS ·10/05/2011 - 08:20h

Vivim en un món paradoxal. Per una banda, hi ha un gran consens sobre la mala imatge que fan els pobres. La mateixa societat que, de pur fàstic, amaga l'indigent és la que s'agenolla cada dia a recollir amb la mà la caca d'un gos. La societat que apadrina nens i es dóna d'alta a les ONG és la que exigeix una política "realista" amb els immigrants. S'obsessiona a protegir el menor de tota explotació i aplaudeix després Justin Bieber.

Aquesta societat, megademocràtica i progressista al màxim, capaç de molt d'amor i de tant d'escrúpol, sent també una fal·lera, una devoció maternal per les papereres. Per això ens escandalitzem, quasi fins al linxament, cada vegada que veiem que crema un contenidor. Si fos només una cria de foca ploraríem però, en el cas d'una paperera, la lògica de la indignació és incontenible.

Un atac a un bé immoble i inertes percep com un atac personal a la nostra concepció del món

Això ve a tomb per les declaracions que el desacomplexat conseller Puig va fer el dia 6 passat pels aldarulls de la mani anticapitalista del Dia del Treball d'enguany. "Els manifestants no anaven en broma, el Departament d'Interior tampoc" va dir, traient tota la seva experiència com a espectador de westerns de mitja tarda. I va anunciar tota mena de fermesa penal contra els esvalotadors.

Déu nos en guard que pensin que dono suport a l'holocaust de mobiliari urbà. Res més lluny de la meva intenció. Però vull saber per què la cremada d'elements de reciclatge és vista com un crim major. L'argument que llegeixo sovint és que els contenidors els paguem entre tots. Bo, però dèbil. També la disbauxa bancària l'hem pagat entre tots, els diners perduts del Palau, les comissions en l'obra pública, la propaganda partidista en mitjans públics, etc. Tot això també està pagat entre tots i no molesta gaire a ningú. Ha de ser una altra cosa, doncs. Compassió tampoc, perquè estudis recents descarten que les papereres pateixin cap mena d'estrès o dolor.

Una explicació podria ser la nostra hiperexaltació de la propietat. De tal manera que un atac a un bé immoble i inert es percep com un atac personal al moll de l'os de la nostra concepció del món. La propietat és sagrada i, sobretot, innocent. Les persones, ja no tant. I els que es queixen, que corrin. Que a aquest país no vam portar la democràcia per aguantar ploramiques.

Entenc que hi ha gent que se sent una mica molesta pels més de 10.000 desnonaments l'any 2010, o pels 727.600 aturats. O que es troba un xic emprenyada perquè el precaritzen, l'exploten, el discriminen o el reprimeixen. Es veu que alguns d'aquests protestaires tampoc no són entusiastes de l'espoli financer o la corrupció partidària. Però, en democràcia, aquestes petites disfuncions del sistema mai no es poden solucionar amb un crim tan execrable com és l'assassinat de papereres o la mort violenta d'aparadors innocents.

Hi ha moltes maneres de desfogar-se sense entorpir el normal funcionament de l'ordre: escriure cartes als diaris, llegir Hessel, Punset i Àlex Rovira i adonar-se que tot és culpa de la negativitat ambiental o afiliar-se a un sindicat majoritari. És el moment de ser ferms però didàctics. Fem pedagogia amb bales de goma, multes de 30.000 euros, presó preventiva o porres i, d'aquesta manera, els gosflabiols aprendran que aquí som tolerants amb la injustícia però inflexibles amb el benestar i la felicitat de les nostres papereres.