Lunes, 25 de Abril de 2011

"Cantem històries sinceres i honestes, de carn i ossos"

TONI POLO ·25/04/2011 - 00:50h

TONI POLO - Xarim (al mig, dret) amb la resta de Pomelos'.

En presència del seu pare, Xarim Aresté (Flix, Ribera d'Ebre, 27 anys), cantant i compositor de Very Pomelo, va triomfar a L'Auditori el 9 d'abril passat, en el Festival de Guitarra de Barcelona. Això no vol dir que la banda hagi d'abandonar el circuit de sales petites, potser més autèntiques, però L'Auditori sona molt bé. "Era el lloc adient perquè el meu pare veiés el que he arribat a fer amb la guitarra que em va regalar perquè callés", diu, somrient, glopejant el primer cafè amb gel de la temporada, a la plaça de la Revolució, a Gràcia, al costat de casa seva.

El que ha fet és molt. Per començar, marxar de Flix, el seu poble, cap a Barcelona. A la capital, a banda d'estudiar filosofia, va coincidir amb un altre gracienc autèntic, Pantanito, amb qui va tocar rumba durant molts anys. Abans, al seu poble, ja havia gravat nou maquetes. Més que gravar-les, les va parir i manufacturar: "Vaig fer-ho tot: vaig compondre, vaig escriure els textos, les vaig interpretar, vaig fabricar les caràtules, vaig fer els dibuixos i les fotos i eren de tot: rock, punk, rumba, jazz". Amb els mallorquins Pol (teclista) i Pep (trompetista), l'argentí Santi (baixista), el vigatà Pol (bateria) i el barceloní Edgar (guitarrista), Xarim no ha pogut (ni volgut) oblidar tot aquest background.

"Hem de ser sincers amb el que sentim en cada moment, això és el que reflecteix el jazz"

Es nota a Xurrac Ascalt (Chesapik) el segon disc (Fígaro, fígaro va ser el primer), que divendres els va valer el premi Continuarà, de Televisió Espanyola, al millor grup musical. Cal fer un incís: xurrac asclat és terminologia de Flix. "Xurrac és una mena de serra per podar oliveres i ametllers i asclat vol dir estar cansat', com la llenya tallada" No és que siguin de poble, no. Encara que hi ha qui veu un punt rural (terme o gènere, en tot cas, difícil de definir) en la seva música. O potser sí que ho són, de poble? "A Barcelona em diuen pagès; a Flix consideren que sóc un urbanita, perquè, a més, el pagès era mon germà", diu, entre orgullós i resignat, Xarim.

Sí que és cert que van haver d'anar a gravar el disc a Flix, a "ca la iaia", perquè van sentir la necessitat de fugir dels horaris, dels lloguers d'estudis, d'aquestes rutines de la gran ciutat... "Era l'opció més sincera possible", diu Xarim. Com sincera va ser la gravació pròpiament dita: "Hem gravat improvisant, perquè és una tasca tan viva com les cançons. Cadascú interpreta segons el moment i el que està fent l'altre, és com un dòmino. I d'aquest procés en resten àtoms de frescor, que és el que crec que transmet el disc. Es tracta de ser honestos amb el que sentim, com el jazz".

Fascinació o influència?

"El missatge del disc és el de sempre: l'amor. El de Buda, el de Jesucrist o el dels Beatles"

El cas és que d'influències n'hi ha moltes. Tantes que sembla que el disc l'obri el mateix Bob Dylan cantant en català Fem com si no hagués passat res "Jo diferenciaria entre influències i fascinació. A mi Dylan em fascina", matisa Xarim. I treu la seva vena d'estudiant de filosofia per aclarir una petita confusió: "Eugeni Trias diu que tot el que no és tradició és plagi. I Dylan és tradició". Per això el cantautor nord-americà té presència en el disc, mentre que no la tenen els indis o Jesucrist, que assegura Xarim que també l'han fascinat.

Ara bé, amb tot plegat, Xurrac Asclat parla d'amor. "És el missatge de sempre, el de Buda, el de Jesús i el dels Beatles", s'excusa Xarim, abans de treure de nou l'espasa filosòfica: "Tot allò que és veritat té a veure amb l'amor, que és on som sincers. El que no sigui amor és cerebral i, per tant, pot ser veritat avui però no demà". Així, doncs, els Pomelos aposten per la sinceritat. I una manera de ser sincers és ser propers. "Les nostres històries són de carn i ossos", reivindica el cantant. Belén, Júlia i Remei no només són cançons del disc: respectivament són els noms d'una de les companyes de pis de Xarim, de la filla de 3 anys d'uns amics i d'una farmacèutica de Flix (a més de patrona de la localitat).

Homenatge a la feminitat

Pel camí de la sinceritat arribem també a l'idioma. Xarim té claríssim per què canta en català: "Vivim en una societat matriarcal i, si faig art, el mínim és ser honest i cantar en el meu idioma, el de la meva mare. Jo, com qui diu, vaig aprendre castellà en arribar a Barcelona. Si cantés en castellà m'hauria d'inventar un accent i no podria transmetre com en català". Considera que s'ha guanyat molt en l'idioma: "Fa quatre anys era surrealista cantar rockabilly en català", diu.

D'homenatge a les dones n'hi ha més: "És un disc masculí, amb arestes, però parla de la feminitat, de la terra, de l'origen, tot molt femení". Però el disc, com el cervell de Xarim, està ple de contradiccions. "M'hi veig abocat", reconeix. "Sempre m'he intentat definir però encara no ho he aconseguit. Tinc amics que ho tenen clar: Jo sóc heavy', diuen. Jo no, jo estic ple de contradiccions: humor i mala llet, amor i sexe, jazz i heavy".