Miércoles, 20 de Abril de 2011

El trampolí infal·lible de l'art

LOLITA BOSCH ·20/04/2011 - 08:20h

Llegeixo, atònita, que hi ha nous nazis a Hongria que surten a espantar immigrants. Els busquen, els espanten, els insulten i els recomanen que marxin d'Hongria terra de persecucions nazis a mitjan segle passat. Perquè de sobte les coses passen així. De sobte hi ha un candidat sonat que guanya vots al nord d'Europa, el Tea Party americà fa un cartell d'Obama com si fos el nadó d'un mico, o l'egòlatra de Sarkozy decideix fer batudes d'il·legals per dir-ho d'alguna manera.

Les coses, de sobte, passen així. I tots ens indignem una estona i ens costa creure que ens puguem insultar tan impunement els uns als altres i fins i tot pensem que tot això són descuits. Que les coses no són veritablement així. Però ja ens ho va advertir el filòsof Theodor W. Adorno després de fugir de l'Alemanya prenazi, des de la Universitat de Berkeley on es va poder exiliar. Ens va dir: això no és un error, això és la conseqüència lògica de la humanitat, que sent una curiositat innata per la violència i les seves manifestacions. I tenia raó (sempre la tenia). El morbo per la carn, tal com ell ho diu, és una reacció que tenim davant de les coses que ens impressionen. És el nostre silenci quan veiem un cap tallat i és la nostra reacció immediatament posterior de tornar-la a mirar, a veure si som capaços d'entendre alguna cosa.

La necessitat d'experimentar, posar en risc i combatre el cos humà la podem aplicar a l'art

El morbo per la carn és aquesta incredulitat i aquesta curiositat innates. I com tot: té graus. Així que llegim sobre la persecució dels immigrants mexicans a la frontera dels Estats Units per brigades civils, seguim col·leccionant històries de racisme angoixant i veiem, sense acabar-ho de creure, la violència masclista que pateixen milers de dones arreu d'Europa. Aquí, on hem vist els serbis jugant a futbol amb els caps dels musulmans i on hem torturat milers, milions de persones, per ser diferents. Per no haver estat nosaltres.

Així les coses, ho diem sempre: ens hauríem d'escandalitzar quan uns nostàlgics ignorants d'Hongria surten al carrer a imposar la força. Ens hauríem de mobilitzar quan expulsen els gitanos de França. I hauríem de ser tots al carrer per protestar contra la massacre que està patint el poble mexicà. Però no podem.

L'altre dia un amic em deia: a mi de Mèxic no em toca res, no puc posar-m'hi trist. I fa mal, però ho entenc. Com diuen a Cuba: cada quien su lucha. Però hi ha coses que van més enllà. Hi ha llocs on certs fets són denunciables i castigats. I hi ha persones que s'hi deixen la vida (en tots els bàndols). I jo em pregunto (tots ens preguntem): què és això que ens costa tant aprendre? Què és això de nosaltres mateixos que no sabem canviar i que hauríem d'atendre?

És cert que hem aconseguit eliminar l'apartheid o que els Estats Units duguessin un grapat de nazis a judici. Però hi ha alguna cosa que ens fereix sempre i es repeteix sempre. Hi ha un racisme implícit, una xenofòbia implícita i un masclisme implícit en la construcció social. Hi ha també una necessitat de dominació, que com també ens recorda Theodor W. Adorno, ens és pròpia. Però també ens recorda Adorno que aquesta necessitat d'experimentar, posar en risc i combatre el cos humà la podem aplicar a l'art. Ens recorda que l'art és el cos social amb el qual podem descobrir-nos: el trampolí infal·lible per entrar en nosaltres mateixos.