Archivo de Público
Miércoles, 13 de Abril de 2011

"Les idees són per sempre. Fins i tot quan et mors, et sobreviuen"

Ramon Erra. El seu llibre de contes La flor blanca de l'estramoni' és de lectura obligatòria en molts instituts

ANABEL HERRERA ·13/04/2011 - 00:16h

L'escriptor Ramon Erra, autor de la novel·la Escolta, Volòdia!', a l'interior de l'edifici de l'Ateneu Barcelonès. M. ÁNGELES TORRES

Carlov, Nabiu Roig, Soviet Suprem, Morsa, Titoles, Capó, l'home de la ceba al cap... Carles-Frederic tenia tants sobrenoms com històries per explicar d'una vida consagrada al comunisme i la poesia. Històries que van marcar l'adolescència i la joventut de dos amics del seu poble, l'imaginari Sant Andreu Alt, i que pretenen recollir a través del testimoni dels veïns i familiars un cop mort. La impossibilitat de conèixer bé ningú és una de les tesis principals d'Escolta, Volòdia!, de Ramon Erra.

No es pot reconstruir fidelment la biografia d'un personatge?

Quan s'intenta reconstruir la història d'un personatge que ja ha mort entren en competència records que són totalment contradictoris. Hi ha gent que recorda molt una cosa, d'altres, una diferent. Pot ser que hi hagi aspectes que per a tu són importantíssims i que tothom els hagi oblidat. És molt difícil conèixer algú realment.

Per què un personatge obsessionat amb el comunisme? Tens cap referent proper?

M'he basat en una barreja de personatges que realment he conegut. Per mi, és un tema generacional. El 1989, quan va caure el Mur de Berlín, els de la meva generació jo aleshores tenia vint-i-pocs anys vam viure la transformació del món en directe. A més, coincidia que als estius viatjàvem en Interrail pels països de l'Est i descobríem un món molt diferent del que ens havien intentat vendre. Mentre que allà els joves com nos­altres volien marxar fora perquè estaven farts del comunisme, aquí hi havia gent que estava com momificada perquè pensaven que el comunisme era la solució per a tot.

Quan es vol reconstruir la història d'un mort entren en competència records contradictoris

El Carles-Frederic n'és un d'ells, manté el mateix discurs fins a la mort.

En un primer moment, està a l'avantguarda, perquè esclar, tu imagina't, és un senyor que als anys cinquanta es fa comunista en un poble de la Catalunya profunda, que no té pèls a la llengua, que aprèn a escriure en català ell sol, que es fa poeta, que envia cartes a Pau Casals i li contesta... És un boig, una raresa en aquest món. Però quan la gent ja es comença a treure el comunisme de sobre, ell continua pensant que no és més que un engany del capitalisme mundial. Es queda ancorat, no evoluciona.

Al contrari del personatge feixista que també apareix al llibre.

Sí, perquè el personatge del feixista és un feixista, però s'ha adaptat a tots els temps, i d'aquests, tots en coneixem... Són com dinosaures que van passant etapes i ara són demòcrates, ara són convergents, ara són no sé què. Es van adaptant al poder i aleshores mai ningú els diu res. Els altres, en canvi, s'aferren a uns ideals peti qui peti. Per mi, tots s'equivoquen.

El fatxa mor dignament als cent anys sense haver estat jutjat, mentre que el comunista és empresonat diverses vegades i mor com un fracassat. Per què?

És que el món és injust. Si t'hi fixes, normalment a la mala gent els va tot molt bé, van escalant i escalant i no reben mai cops. Crec que fer el bé té una recompensa, però la vida dels que fan el bé és molt difícil i amargada, i van rebent de totes bandes.

El llibre posa en evidència que no s'han resolt bé alguns aspectes de la memòria històrica.

Sí, per exemple en l'enterrament de Carles-Frederic. Un home que era comunista, que no creia en res, va i celebren el seu funeral en una església que ni tan sols és al seu poble i amb un mossèn que diu que va ser un gran cristià. Només el seu amor de joventut, la Maria del Carme, troba que el funeral no està a l'altura del personatge, i per això s'aixeca i se'n va.

De fet, és una situació que es dóna sovint, oi?

Això li ha passat a moltíssima gent. Si el teu pare és comunista, tu saps com li agradaria que fos el seu funeral. Ara, si aquella persona no ha tingut fills, els nebots o qui se n'encarregui van per feina. El que vull dir amb tot això és que el tema de la memòria històrica s'ha enterrat molt malament.

"Les idees són per a la joventut". Com a inici del llibre, no està malament...

Hi ha gent que troba malament que siguis un idealista quan un és vell. Jo, personalment, crec que les idees són per sempre, per tota la vida. I aquesta és una de les tesis principals del llibre: que les idees, fins i tot quan et mors, et sobreviuen. Però el cert és que una persona ha de ser capaç també d'evolucionar amb les seves idees.

Contes, novel·les, llibres juvenils... Com s'arriba a dominar diversos gèneres?

De fet, ara mateix estic treballant en un llibre de contes i en una novel·la. Quan em canso d'una cosa, la deixo i n'agafo una altra. Per mi, el que em permet el conte és experimentar, innovar, no fer una cosa fàcil. O sigui, que el lector hi trobi en ell, a banda d'una història que li interessi, una manera de presentar les coses diferent. Perquè jo crec que el lector de contes és diferent, més madur, i accepta més l'experimentació. El públic massiu, en canvi, vol lectures fàcils, que no s'hagi de trencar el cap o pensar massa, de ràpida digestió. Els meus llibres, com a norma general, conviden a pensar, requereixen una certa concentració. Potser per això no sóc un supervendes...

I els entenen, els nois d'institut?

En alguns instituts de Catalunya els obliguen a llegir La flor blanca de l'estramoni. Aquest llibre té una part que és difícil de seguir, però tot i així els fascina perquè els estàs donant coses noves i diferents. Ara, aquests sí que et diuen a la cara tot el que pensen [riu]. A vegades vaig a fer xerrades i els pregunto: "Bé, però us ha agradat o no us ha agradat?". I sempre hi ha un que diu: "A mi, no m'ha agradat gens".

Els dos amics del llibre queden fascinats per la vida de Carles-Frederic. A tu t'ha passat mai amb algú?

Sí. Tot i que ho recordo vagament, jo vaig conviure deu anys amb el franquisme. En aquella època, als pares els feia por explicar les coses que passaven al món, eren més aviat els avis, que eren del temps de la República, els que s'hi atrevien. I quan trobaves un personatge d'aquest tipus, un boig, es convertia en algú molt interessant per a tu.