Jueves, 7 de Abril de 2011

Els límits de la dignitat nacional

LLUÌS-ANTON BAULENAS ·07/04/2011 - 00:54h

Xalok - El món casteller ha rebutjat de moment dur publicitat a les camises de les colles. reuters

Ja fa temps que transcendia l'impacte de la crisi econòmica sobre la factura anual de conservació dels monuments italians. Rebíem notícies de totes bandes en sentit negatiu: preus cada cop més cars per accedir-hi i alhora una situació cada cop més deteriorada.

Què pot fer un país tan ric en monuments com és Itàlia per conservar-los dignament si no hi ha diners? Apujar les entrades fins a l'infinit? És obvi que no, ja que acabaria provocant més mals que no pas beneficis. Amb Berlusconi al poder tot sembla possible perquè el límit entre l'ètica i el possibilisme s'esvaeix. Ara mateix hem sabut que ha cedit els drets d'explotació del Colisseu a un particular. La cosa, a la vista dels planys provocats, agafa un relleu gairebé de vergonya nacional: fins aquí podíem arribar!

Què pot fer un país tan ric en monuments com és Itàlia per conservar-los dignament si no hi ha diners?

Salvant les distàncies, és el mateix debat que els castellers sobre si "tacar" les seves camises de feina amb publicitat. Han decidit que no, per ara. Igual que el Barça (el de futbol, atenció). I això acarona l'orgull dels barcelonistes que opinen que la diferència amb el Madrid no és només futbolística. Com dient: les coses tenen un límit i no es pot comerciar amb tot.

Vivim temps difícils i, de vegades, cal canviar els plantejaments. ¿Per què es considera més greu que Berlusconi cedeixi els drets d'explotació del Colisseu que no pas que l'Església et cobri per entrar en una catedral? No és el mateix, ja ho sabem, perquè la titularitat de l'espai és diferent. Però, a la pràctica, és el mateix. Al principi, moltíssima gent es va indignar: pagar per entrar a un recinte sagrat! Ara ja ens hi hem acostumat. Una altra cosa és la fiscalització d'aquests diners, entre altres coses.

És probable que el Colisseu, en mans privades, agafi més relleu que el que ha tingut fins ara, en mans públiques. Berlusconi ha cedit els drets d'explotació en general. Això vol dir que, a partir d'ara, qualsevol que, per exemple, vulgui utilitzar el recinte, haurà d'entendre's amb el nou explotador de la marca. I per una raó bàsica de negoci, l'esmentat explotador haurà de tenir el monument ben vigilat i ben conservat per una qüestió d'amortitzar els diners pagats a l'Estat (que no són broma, 25 milions d'euros).

A veure, no ens enganyem, aquí hi ha un bon benefici a la vista perquè l'inversor, Diego della Valle, de l'empresa Tod's, en realitat, el que fa és comprometre aquests diners en un projecte de restauració del recinte. Tal com està, han calculat que, pel cap baix, potser caldran 15 anys per portar a terme els treballs de rehabilitació. És a dir, anirà esquitxant els milions a poc a poc. Però l'explotació començarà immediatament. Per exemple, d'entrada, ja han cobrat a Volkswagen per la cessió del Colisseu per tal que pugui presentar un dels seus darrers models de cotxe.

En fi, el debat és obert. Però en qualsevol cas, cada vegada s'obre més pas la sensació que deixar en mans privades l'explotació dels símbols no és cap indignitat. Això sí, sempre que preservis la funció bàsica del bé cedit. En aquest cas, l'administració pública ha de garantir que el Colisseu continuarà sent un lloc d'accés lliure, visitable, a preus raonables, etc. L'Estat no dóna l'abast, avui en dia. És així, i ens hi hem d'anar acostumant.