Miércoles, 6 de Abril de 2011

Conviure amb nosaltres

LOLITA BOSCH ·06/04/2011 - 00:14h

Xalok - Avui la informació ja no és nostra, sinó que pertany als mitjans de comunicació de massa. f. sánchez

Fa anys, quan passava alguna cosa ens ho explicàvem els uns als altres i, fins i tot, si passaven a la vora, n'anàvem a veure els escenaris. Recordo quan hi va haver l'atemptat d'Hipercor. Jo tenia 16 anys i vaig anar on havia passat tot. Volia ser capaç d'imaginar-ho. I recordo també el cop d'Estat del 1981. La meva mare ens va despertar perquè veiéssim la televisió detingudament i ens va dir: això és un cop d'Estat. L'endemà, tots en parlàvem. Però no com parlem avui de les coses, sinó com si les haguéssim de construir nosaltres també. Com si no tinguéssim mai prou informació i ens arribessin dades que volíem compartir amb els altres. D'aquí la famosa frase de Jesús Hermida quan donava les notícies i acabava dient "Como me contaron, lo cuento". Perquè aleshores encara en formàvem part. Les notícies ens necessitaven per convertir-se en veritat.

Avui ja no. Avui la informació ja no és nostra. Avui la informació pertany als grans conglomerats dels mitjans de comunicació de massa, que gairebé hem deixat d'observar com si fossin responsables d'alguna cosa. Sembla que ja no ens plantegem la nostra distància ni la nostra perspectiva davant del que passa al nostre voltant. És com si la informació fos i prou. Com si no ens calgués interpretar-la, posar-la en dubte, negar-la.

Impunement, ens hem anat acostumant a conviure amb la informació que ens diuen que és veritat

I el nostre lloc enmig de tot això que ens passa es difon. La nostra subjectivitat sembla esmunyir-se mentre la informació és allò que passa i la nostra inèrcia de pensar-hi s'adorm. Com si ja no fóssim necessaris. Potser, precisament, perquè som massa a la vora de tot.

El Japó ens està passant, som a les revolucions àrabs, vam entrar en una mina xilena que gairebé ja no recordem i convivim amb assassinats que passen pel nostre costat com si fossin els pals de llums de les carreteres. I així, impunement, ens hem anat acostumant a conviure amb la violència que avui és informació i que ens diuen que és veritat.

Tot i que ja deia McLuhan que el mitjà no és el culpable. I tot plegat no és culpa de la televisió, d'internet ni de les consoles amb què juguen els nens. Tot i que aquesta és la queixa que sentim més sovint. Això hi té a veure, esclar, però vivim en el resultat d'un maquiavèl·lic pla econòmic mundial que va rebre el nom utòpic de globalització i ens ha modificat la vida a tots. Ara, siguem on siguem, podem tenir la sensació de ser a casa si anem als llocs adequats. I llegim el que llegim, podem sentir-nos a recer perquè tot passa fora d'on som. Com aquell Rioleón Safari que hi havia al sud de Catalunya quan jo era petita. Hi entràvem amb un Seat 124 de color verd, apujàvem els vidres, vèiem com els micos donaven cops al cotxe i marxàvem. No ens sentíem especialment valents ni especialment covards, sinó sans i estalvis. I d'aquesta manera és com vivim avui.

Però, a diferència d'abans, quan només sabíem les notícies que ens afectaven, ens hem cregut que tot té a veure amb nos­altres perquè tot està (econòmicament) connectat. I el món, tan a la vora, és incomprensible. Ens està immunitzant d'una forma preocupant. Perquè ens hem sotmès a una estratègia política que ens vol fer creure que hem de tenir por i consumir: informació, protecció i seguretat. Però tot plegat no és res més que un gran negoci. Abandonem la llista de clients?