Martes, 5 de Abril de 2011

Lisboa-Barcelona, a un altre ritme

ANTONIO BAÑOS ·05/04/2011 - 00:22h

Xalok - Barcelona, a la foto, i Lisboa haurien de tenir esperit de rebel·lia i anar a una altra velocitat. m. á. Torres

La dolça però ferma veu de l'Ana Bacalhau, vocalista del grup Deolinda, canta allò de: "Que mundo tão parvo/ onde para ser escravo é preciso estudar". És a dir: quin món més burro que fins i tot per fer d'esclau has d'estudiar. És la tornada de la cançó que aplega com a himne centenars de milers de joves portuguesos que comencen a organitzar-se en el desencís i la ràbia; tal com abans ho van fer grecs, irlandesos i britànics. Són l'anomenada geração à rasca (generació en precari) que coreja la cançó Parva que sou, dels Deolinda, el nou hit, el nou Grândola, vila morena del mileurisme lusità.

A l'altre racó de la Península, el poble català es bressola amb el nostre inofensiu i llustrós pop d'aparador. Són els avantatges de la no-independència. El nostre destí i la nostra queixa queden camuflats entre la imperial draperia de l'Estat.

El laberint s'enreda: podríem ser rics però som pobres. Però som massa rics encara per deixar d'empobrir-nos

La comparació entre Portugal i Catalunya ha fet fortuna aquesta setmana arran de l'article de Ralph Minder al New York Times del dia 31 de març passat. El text, tot repassant les desgràcies de l'economia espanyola, parlava del dèficit català (pràcticament una atracció turística per a economistes d'arreu) i recordava que Catalunya suposa per a Espanya el 16% de la població, el 19% del PIB i el 27% de les exportacions. Per rematar la descripció al lector de la Gran Poma, es deia que la nostra economia té la mida de la de Portugal. Així doncs, és possible pensar que, si fóssim un país independent de la Unió, ens trobaríem en una situació semblant a la portuguesa. És a dir, a punt de ser rescatats per la providència alemanya. Com que aquest no és el cas, el Ministeri d'Economia, en comptes d'albirar un rescat per engegar el motor català i provar de refrigerar l'economia espanyola a la manera de Fukushima, ens diu que les decapitacions pressupostàries d'en Mas són només "el vermú" i que esperen de nosaltres un seppuku complet i ben esbudellat.

Per acabar d'embolicar la troca, Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, ha declarat que "Catalunya aïllada seria un dels països més rics del món". El laberint s'enreda. Podríem ser rics però som pobres. Però som massa rics encara per deixar d'empobrir-nos. A més, les dades d'atur del març del 2011 que ahir es van fer públiques ens han coronat com a reis de l'atur espanyol amb 611.000 persones sense feina.

L'any 1640 sovint surt en les converses més aviat cordials, entre portuguesos i catalans. Ambdues nacions van encetar aquell any el camí de la seva llibertat però la nostra, més petita i menys múrria potser, va quedar en aquests llimbs espanyols del ni sí ni no. Portugal ens mostra que hi ha una altra manera de ser ibèric. Els federalistes catalans sempre van ser uns iberistes de soca-rel convençuts que la presència d'una nació de matriu no castellana equilibraria qualsevol construcció estatal a la Península. Avui ells s'enfonsen i a nosaltres ens escanyen. Mentre Catalunya, tot escoltant Manel, va a la recerca d'una armadura que li escaigui, Portugal s'emprenya i remata la cançó de Deolinda cridant: "Eu já não posso mais!/Que esta situação dura há tempo demais". Potser Lisboa i Barcelona si no per tren, per esperit de rebel·lia, hauran d'anar començant a agafar una altra velocitat.