Archivo de Público
Miércoles, 5 de Enero de 2011

Explorant nous camins

El cantautor tarragoní Espaldamaceta presenta la segona part del seu últim treball, 'Miedo al silencio'

NINA G. SABATÉS ·05/01/2011 - 03:49h

Espaldamaceta és un artista singular. Des del nom fins al contrast que hi ha entre l'autor i la seva obra: un tipus expressiu i jovial fent música trista, nua i crua, que no és gens fàcil d'escoltar. Veu i guitarra integrades en cançons lentes i suaus, lletres en primera persona, tant en castellà com en català, i tocades sense acords, només amb arpegis, formen els eixos de la seva proposta, en què reconeix com a influències Leonard Cohen i Radiohead.

"Jo no sóc una persona trista", afirma el cantautor, "però continuo emocionant-me amb aquest tipus de cançons", afegeix. "Suposo que la música em serveix de psicoteràpia", apunta. "És clar que he tingut una època trista! Hi ha coses que em bloquegen... I a l'escenari, he tingut moments de record... Però quan la gent respon a les cançons, de seguida apareixen altres coses", explica.

Amb un to trist, parla sense embuts de formes de morir, de silencis, soledat

Tot i la malenconia que flota en l'ambient, els concerts d'Espaldamaceta resulten relaxats i divertits gràcies a ocurrents intervencions que fa entre els temes. "Trencar el gel amb bromes o rimes improvisades em permet tornar a la tristesa d'una manera més tranquil·la", reconeix. "Sempre penso a fer un concert insuportablement trist, però mai aguanto més enllà de cinc temes", afegeix.

Nascut a Tarragona, José Juan González aquest és el seu nom real, abans cantant de Los Improbables, és un dels cantautors més interessants que han aparegut a Catalunya els últims anys. Amb un to trist, parla sense embuts de distintes maneres de morir, de silencis, soledat, encontres... L'acompanya sempre la guitarra clàssica o espanyola, amb cordes de niló. "Les d'acer són massa dures pel que jo toco", diu. "La guitarra clàssica té el mànec més ample i puc fer arpegis".

El músic que ja ha publicat tres elapés i un ep combina la seva carrera amb les feines pròpies d'un pare novell i les de professor de primària en un col·legi de la comarca del Baix Camp. "Ensenyem als nens a rimar fent corrandes", assenyala. Aquest tipus de cançó popular basada en la improvisació també la posa en pràctica quan és damunt l'escenari, amb la col·laboració del públic. "Em va molt bé treballar amb nens, són purs, alliçonadors, t'estimen, encara que també esgoten, esclar!", comenta.

Combina la música amb les feinesd'un pare novelli les de professor

En l'últim treball, Miedo al silencio, segunda parte (Bankrobber, 2010), Espaldamaceta presenta una col·lecció de cançons que apunten cap a distintes direccions sonores que l'autor té ganes d'explorar. La incorporació d'un quartet de corda en la gravació, que també va actuar en un concert directe que va fer fa poc a Barcelona, n'és una mostra. "L'Arnau em va convèncer que les cordes quedarien bé", diu, referint-se a l'Arnau Vallbé, bateria del popular grup Manel i productor en tres prolífiques jornades de gravació, de les quals van sortir els temes de Miedo al silencio, que es va publicar al mes de maig passat, i la seqüela que ara ens ocupa. "Van ser tres dies amb la mateixa emoció", recorda Espaldamaceta, "i amb la sensació positiva de compartir-ho amb l'Arnau i l'Aleix [Sans]".

Les lletres d'un discurs tan íntim com és el d'Espaldamaceta sorgeixen de la realitat més immediata. "No m'influencia la literatura de cap estil ni cap autor. Tampoc són lletres de poeta, com han dit", opina. "En primera persona, les històries són més dures. Però també n'hi ha de personals". La figura d'un germà que es va suïcidar fa uns anys és omnipresent en les històries de González. "Moltes lletres parlen d'ell i en altres és ell el que parla", apunta.

El deix flamenc que adquireix la seva veu en alguns moments, com en el tema Coge mi tierra, és un altre dels camins que vol investigar Espaldamaceta. "Els flamencs tampoc no són tristos, però remouen aquestes emocions. Ho estic explotant, dins de les meves possibilitats", diu. I, de moment, descarta la possibilitat d'ampliar el so amb una banda. "M'agrada que el que hi ha al disc es pugui sentir exactament igual al directe. Em vaig cansar que les bandes es trenquessin; perquè funcioni una banda... buf!", exclama. Cada dia grava a l'Iphone el que compon, si pot. Miedo al silencio, segunda parte inclou dues versions d'altres músics: Dona estrangera, de Manel, i Festival, dels islandesos Sigur Rós. "M'agrada canviar-les una miqueta...", apunta. Ara, ja té temes per a un proper disc que portarà per títol Mordisco al aire. Tots els treballs d'Espaldamaceta comencen per la lletra ema en honor al germà desaparegut.