Archivo de Público
Lunes, 3 de Enero de 2011

Fins allà on et porti el vent

El bosnià Vladimir Arapovic té 27 anys i ha estat refugiat de guerra, sense papers i també esportista d'elit

MARC SERENA ·03/01/2011 - 04:04h

Xalok -

Era el 1992 i al centre d'Europa hi acabava d'esclatar la guerra de Bòsnia. En Vlado tenia només 9 anys i jugava al club de tennis de Sarajevo. Amb els seus companys van omplir dos autobusos per marxar a competir a Croàcia. En aquell moment no sabien que el seu autobús seria un dels últims que sortia d'una ciutat que es convertiria en un infern. Tampoc no pensaven que tot i portar una maleta lleugera... trigarien molts mesos a tornar a casa.

"Els nostres pares potser ja ho intuïen. Sabien que era l'única possibilitat que teníem de no haver de patir la guerra", explica en Vlado en un català amb accent universal. "No tinc records molt traumàtics de la guerra però sí que tinc present encara tancs al carrer i gent armada. També algun avís aeri, sirenes...".

Era un tennista destacat al seu país i el va representar a la Copa Davis

Encara no era ni un adolescent i la guerra ja l'havia expulsat del seu propi país. Començava un periple que el portaria a viure a Croàcia, a Itàlia i, finalment, aCatalunya. "Vam anar a parar a un camp de refugiats, vam passar un temps a Croàcia, on vam estudiar. Com que la llengua s'assembla va ser fàcil seguir les classes. A Itàlia va ser més complicat".

Ara parla deu llengües. "Bé, en veritat parlo el serbocroat, i després tota la resta són dialectes. Però, vaja, et diria que em defenso amb eslovè, croat, bosnià, montenegrí, herzegoví, serbi, macedoni, català, castellà i anglès. També tinc coneixements de francès, italià i alemany, per fer-me entendre".

Salvat per l'esport

"Els Balcans estan oblidats i són a només dues hores d'avió"

Era un tennista destacat al seu país i va arribar a representar-lo a la Copa Davis. Va ser gràcies al seu talent que va arribar a Barcelona el 1998, gràcies a una beca. "L'esport sempre ho ha estat tot per mi, m'ha obert portes". Tenia 16 anys i va aterrar a Sant Cugat del Vallès. El familiar més proper era la seva germana, que vivia a Granada. La resta, a Sarajevo. Va tenir la sort de ser ben acollit per una família catalana.

Ara és director esportiu del Club de Tennis Mollet, on treballa des de fa cinc anys. S'hi sent a gust. "Catalunya i Bòsnia són les meves cases grans. Però tinc una crisi d'identitat", confessa.

Encara no es pot aïllar ni desprendre de la guerra. "És impossible. Com tampoc no és possible que dues persones es posin d'acord explicant què va passar. Jo el que no vull és oblidar qui va ser l'agressor i qui la víctima. Però en tots dos bàndols hi ha gent que hauria d'estar tancada entre reixes. Tots tenen les mans tacades de sang i no dic res de nou afirmant que els ciutadans són els que més ho han patit. Ningú no es mereix el que va passar".

En Vlado ha anat saltant de país en país però no ha estat fàcil. Des de fa poc que els bosnians ja poden viatjar per Europa sense visats però encara recorda els dos anys que va passar a Catalunya sense papers. "Va ser un mal tràngol. Recordo un dia que un policia em va cridar l'atenció per haver travessat malament un carrer. Em va venir un atac de pànic per si em demanava la documentació. Vaig estar a punt d'arrencar a córrer però em vaig frenar i no va passar res".

Agraït a Mestres per Bòsnia

En Vlado és una persona agraïda i sap que qui més l'ha ajudat ha estat l'ONG Mestres per Bòsnia. Ara n'és el secretari. Al començament, aquesta organització va treballar en la reconstrucció d'escoles. Actualment es dedica a organitzar una de les poques jornades no governamentals que uneixen professors de tots els bàndols. "Hi ha catòlics que estudien la història croata, col·legis serbis i les escoles públiques que estudien la història de Bòsnia. Intentem reunir mestres que abans de la guerra eren companys de col·legi però que ara treballen de manera separada". Cada any facilitem que uns quants professors puguin venir a passar una setmana a Barcelona. Han aconseguit convidar-ne gairebé dos-cents.

També intenten evocar un país que ha desaparegut de l'imaginari de moltes persones. "Els Balcans estan oblidats. No estan de moda. Estan desapareguts en els mitjans de comunicació. Són a només dues hores de distància geogràfica i, en canvi, són un gran desconegut", constata.

Ell ha tornat a Sarajevo alguna vegada però s'hi ha trobat una altra ciutat. "La majoria de gent va marxar i la ciutat va passar a ser habitada per refugiats dels voltants. A mi m'agrada perquè té l'encant de trobar-se entre el món occidental i oriental, de ser multicultural i multireligiosa. Però tot just ara està renaixent de les cendres, han estat uns anys duríssims".