Jueves, 27 de Mayo de 2010

A cavall de la realitat líquidai la barcelonina

El sisè aniversari d'un cafè i la nova edició mensual d'una publicació apleguen moderns i dones vaporoses

LUCÍA LIJTMAER ·27/05/2010 - 08:20h

Hi ha un parell de realitats, i són aquí. Permetin-me que avui em posi filosòfica, però és que l'o­casió s'ho val. Hi ha moltes maneres d'entendre el que ens envolta, i no hi ha res com anar a un parell d'actes socials i/o culturals per veure que la realitat és interpretable. Per exemple, aquesta setmana se celebrava el sisè aniversari del restaurant Sal Cafè, vora el mar. Allà vam descobrir que hi havia diverses realitats, i la que ens interessava era la realitat líquida. És a dir, uns menjaven en taules i els altres bevíem a la barra. Era així, no hi havia barreja possible.

Entre els que menjaven, el crític Ignacio Echevarría, l'agent Maria Lynch i l'editor Enric Cucurella, que va confessar que va menjar a mitges. Entre els que bevien, esclar, escriptors i periodistes com Llucia Ramis, Jaime Rodríguez Z. i Jordi Carrión. Al mig, un mur infranquejable de metacrilat.

Al Sal Cafè, uns menjaven en taulesi els altres bevíem a la barra, sense barreja

Bé, infranquejable no era, perquè havent xuclat alguns mojitos t'adonaves que passaven, com si d'un bufet japonès giratori es tractés el símil el va donar la gana, dues classes de dones: les que s'assemblaven a les premis Nobel centreeuropees tipus Jelinek (carmí fosc en llavis fins, roba negra berlinesa, cabells curts) i les que baixaven directes d'un cap de setmana a la Costa Brava (tot vaporós: cabellera rossa vaporosa, faldilles llargues vaporoses, enclavament fonètic vaporós). A les taules es parlava de l'arribada de Chuck Palahniuk i la fira de Madrid. M'ho va explicar una que va sopar.

Hi ha una altra realitat, que és la realitat barcelonina. O del Barcelonès, que és una revista de tendències molt sofisticada que ara treu la versió mensual. A la festa te n'adonaves de seguida: per començar, hi havia nens absorts davant de pantalles on es projectava videoart.

Una altra dada la donava l'amo de la revista, Louis-Charles Tiar. Quan un atractiu empresari d'americana és capaç d'esmentar filosofia, Connecticut i iPad en una sola frase, saps que hi ha categoria. Entre nois de cabelleres skaters i estetes amb ulleres, vaig sentir que una noia deia que "Suècia dóna molta morriña".

Louis-Charles Tiar ésl'amo de Barcelonès', una sofisticada revista de tendències

Algú va demanar un còctel amb fruita de la passió mentre el realitzador Manolito Vázquez obria la nevera de les cerveses. L'escriptora Gabriela Wiener buscava la seva filla, que potser ja havia marxat a fer cua al SónarKids mentre la periodista Mònica Escudero tenia cura dels convidats. Entre humus sofisticat em vaig creuar amb un dels germans Vall, no em preguntin quin, que jo sóc nova en això, i amb les editores Ana S. Pareja i Diana Hernández.

La cosa es va començar a animar quan va arribar l'artista Mery Cuesta, i Ramiro E. va començar a fer fotos a Marta D. Rie­zu, que és una crítica de moda molt simpàtica a qui no li vaig poder arrencar què es durà la temporada vinent.

"Aquesta festa sí que és una festa", va dir una noia maca mirant la terrassa mentre una altra de cabellera i serrell cridava: "Gretaaaaaaaa!". Una altra mare moderna que buscava la seva filla. Potser està fent cua pel festival Minimúsica.

Llavors vaig tenir una epifania: els nens són el que abans eren les bodes en una festa, l'última transgressió i la millor excusa per no parlar amb algú ("perdona, però el Mikael ha de dormir, ara torno"). Maleïts moderns. Em podrien haver avisat que era el must de la temporada.