Viernes, 21 de Mayo de 2010

"Més democràtic que el teatre no hi ha res"

L'actor vilanoví torna al Nacional amb Non solum', una obra que, tot sol damunt l'escenari, omple de personatges

TONI POLO ·21/05/2010 - 08:20h

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) està eufòric. Acaba de guanyar el Max al millor text en català com a coautor de Non solum, una obra en què, tot sol damunt de l'escenari, dóna vida a un munt de personatges, tots idèntics, que es plantegen tots els dubtes de l'ésser humà. "Una obra existencial, caòtica i molt surrealista", diu l'actor. I corrosiva, satírica, costumista, divertida, es podria afegir.

Després de cinc anys i de 160 representacions, no està fart de Non solum?

No! No n'estic fart. És curiós, però no. És una obra en la qual em reconec molt. El punt de partida era retrobar el teatre, el plaer d'actuar sense complexos, d'escriure, de crear, d'inventar i de xalar actuant, que és el que més m'agrada. A més, tinc el handicap de fer pel·lis, i llavors me n'allunyo per una temporada. És difícil cansar-se'n, encara que és molt exigent.

És la interpretació més difícil que ha fet?

La interpretació és un misteri. I el concepte de dificultat és relatiu. Si d'entrada m'haguessin dit: "Vols fer una obra tot sol, sense decorats, sense música, sense so, sense altres actors, sense vestuari?", m'hauria fet una mica de por, però va anar sorgint a poc a poc, l'obra.

Com va sorgir?

Volia fer alguna cosa que no em comprometés amb ningú, un projecte en solitari que pogués interrompre per fer cine. No sabia ni si seria una obra de teatre. Li vaig explicar les meves intencions al Jorge Picó [el director], ens vam tancar tres dies a l'estudi del Toni Albà i vam estar fent voltes a allò què va acabar sent Non solum. L'únic que tenia clar era el que no volia fer: no volia fer esquetxos, ni explicar acudits, ni un rotllo de cabaret. Va sortir un personatge que es trobava amb un altre que es deia igual, Josep, i que parlava igual, i després un altre, també igual, i un altre, i un altre De fet no sabíem si eren personatges o un tio que sentia veus. I, tot improvisant, vam anar polint detalls. És brutal, la improvisació: hi trobes coses que no hauries imaginat. I t'ho passes bomba.

La relació amb el Jorge deu ser molt estreta...

Tots dos vam estudiar a l'escola Jacques Lecoq, a París, que no és d'interpretació, sinó de creació. A cap professor se li acudia dir que "per actuar els actors han de fer tal cosa". No, per actuar s'ha d'actuar. Punt. És el misteri. No és que el director dirigeix i l'actor obeeix. Vam parir l'obra junts.

Ha canviat molt el guió, al llarg d'aquests cinc anys?

Per mi, actuar no és aprendre'm un guió de forma matemàtica. Però respecto molt el text i l'estructura, que no varien gaire: és com el futbol, hi ha l'esquema, el 4-3-3, per exemple, però després, sobre el camp, canvia constantment. Jo bellugo cada dia el guió però improvisant, perquè trobo que actuar i improvisar és el mateix. Intento no posar morcilles si no és improvisant. I morcilles d'aquestes, improvisades, han esdevingut escenes. Això és intentar estar viu, sense canviar res canviar-ho tot.

El públic ha respost molt bé... S'esperava l'èxit?

El públic vol alguna cosa que li interessi. I si no entra dintre del prototip que s'esperava, en realitat encara és millor. Cada espectador té el seu criteri i l'has de tenir en compte. Més democràtic que el teatre no hi ha res. I cal tenir molt present el públic, m'encanta deixar que em vagi movent l'espectacle.