Jueves, 13 de Mayo de 2010

Jo vaig viatjar en el temps

Un filòsof que publica un llibre i una festa de ‘trekkies' em fan veure el que vindrà i, òbviament, mai és el que sembla

LUCÍA LIJTMAER ·13/05/2010 - 06:29h

I va arribar el futur i em va enxampar entre Jordi Pujol i una noia albina. És el que passa quan viatges al futur, que mai és el que sembla. Va arribar el maig i tothom parlava de futur. Futur per aquí, futur per allà. Fins i tot el filòsof Daniel Innerarity presentava un llibre a Esade sobre el futur. I una, que és curiosa de mena, doncs cap al futur que se'n va, sabent, com en el fons sabíem tots, que el futur havia de ser a prop de l'avinguda
Pearson.

I l'acte el presenta el President, juntament amb el doctor Àngel Castiñeira, a qui confonc amb Artur Mas així, des de lluny, tan arreglat. El President ens distreu dient-li a Innerarity que té un nom molt estrany, i l'altre explica que ell és basc i que el cognom és escocès. I tot es comença a semblar una mica a l'acudit: "Van un basc, un català...", i just llavors el President l'interromp, entusiasmat: "¿L'arrel lingüística és anglesa o cèltica?", i a primera fila una noia albina pren notes mentre un munt d'homes vestits de gris marengo escolten. El gris marengo és molt del futur.

Innerarity adverteix que la dreta és modernitzadora i l'esquerra conservadora, i m'adono que a primera fila hi ha Javier Solana, Narcís Serra i Marta Ferrussola. Mr PESC, impassible. Quan Innenarity respon a una pregunta amb una metàfora sobre el fang, decideixo anar-me'n a una trobada de trekkies.

L'epítom del més enllà

Una festa de Star Trek ve a ser com l'epítom del més enllà, i em sorprèn trobar gent menjant tapes de pop i cigrons. Una, que és obedient, consulta el programa i se sorprèn en veure anunciat el grup New Raemon: se'ns han colat indies amb barba de la crònica anterior. És això un flashforward? Em ve mal de cap i Luigg Lights, organitzador de l'acte, m'ofereix una cervesa blava. És una cervesa ramulana, em diu.

Després de la cervesa barrufeta, d'un sorprenent gust de llimona, em plantejo menjar-me un cinturó d'Orió (tranquils, mortals, són croquetes de pernil) mentre anuncien els actes de tot un cap de setmana trekkie amb un power point: els tres dies inclouen classes de ioga a la platja i, en sentir-ho, tothom aplaudeix. Començo a dubtar que siguin humans.

I com són els assistents, per cert? He desxifrat el menú, ara em fixo en la concurrència. Si no m'haguessin dit que som al segle XXV, juraria que els nois són consultors informàtics. Elles, coquetes, van amb minifaldilla i mitges fosques. Vanessa, una de les organitzadores, m'explica que ells no es disfressen, que són aquí per passar-ho bé. "Quina estafa", crida algú. M'has llegit el pensament, xaval: potser és una festa trekkie, però a mi em sembla més de singles.

El Luigg i la Vanessa m'expliquen que Star Trek, en realitat, és una metàfora de la globalització, un anunci de l'avenir. "Van anticipar els mòbils, les portes corredisses, els ordinadors...", diu el Luigg. I és quan tinc una revelació, que és una cosa molt retrofuturista. Penso en les voreres higienitzades de Pedralbes, en la noia albina, tant de Blade Runner, en el metacrilat d'Esade.

Miro al meu al voltant i veig els trekkies ballant Tom Jones. Star Trek va anunciar el futur i ho vaig viure el dia abans en una presentació d'un llibre de negocis. Vostè ho entén? Jo tampoc. Ah, i New Raemon no va venir. Indies, ja se sap.