Lunes, 3 de Mayo de 2010

Artistes africans lluiten per obrir-se camí a Barcelona

Els creadors que aporten els seus valors a la cultura catalana volen trencar amb les imatges estereotipades de l'immigrant que arriba en pastera i de la mà d'obra poc qualificada

TANIA ADAM/NATALIA ARAGUÁ ·03/05/2010 - 08:20h

El músic guineà Mû lamenta que els artistes africans siguin considerats abans estrangers que artistes. guillem valle

"Dius Àfrica i sembla tot guerra, tristesa, fam. Però també hi ha gent molt maca, de cor i de pensament", rei­vindica Anna Nbemgue, ballarina de danses tradicionals del Senegal. Com ella, altres artistes del continent intenten obrir-se camí a Barcelona. Trenquen amb la imatge estereotipada de l'immigrant africà, de la de mà d'obra poc qualificada que arriba en pastera. Formen part d'un circuit no visible a la ciutat, compost per crea­dors de diferents disciplines: escriptors, músics, pintors, actors o galeristes que s'esforcen a viure del seu art però que, sovint, l'han de compaginar amb altres ocupacions per mantenir-se. El Centre d'Estudis Africans de Barcelona (CEA) els ha donat veu en un documental que mira de mostrar "un grup d'africans que passen desapercebuts al nostre imaginari: els artistes", exposa Sara Losa, una de les artífexs d'Expressions de l'Àfrica Negra a Barcelona, seleccionat pel Barcelona Visual Sound. Complementat per l'estudi Manifestacions artístiques de la Diàspora negreafricana a Barcelona, de caràcter més acadèmic, el projecte retrata una realitat heterogènia.

Agnés Agbotón, escriptora i narradora de contes de Benín que porta més de 30 anys a Barcelona, no entén aquesta invisibilitat dels creadors africans: "Artísticament els més visibles són els músics i, tot i així, costa que se'ls vegi", reflexiona. Ho atribueix, en part, al fet que encara no s'ha assolit prou nivell per comptar amb programacions normalitzades. Des del sector ho corroboren. "No crec que hi hagi cap africà a Barcelona que pugui viure de la seva música durant gaire temps", critica Nino Galissa, cantautor de Guinea Bissau i actualment un dels músics més cotitzats d'Àfrica a la ciutat. Creu que a Barcelona es tendeix "a portar músics de fora, d'Àfrica o França, perquè es pensen que mouran més gent" quan hi ha ocasions, com per exemple les Festes de la Mercè, que permetrien el lluïment dels autòctons. Repta la Generalitat a habilitar un espai perquè toquin. "Fliparies amb la quantitat de músics africans que et pots trobar, amb capacitat d'arrossegar un públic que ja tenen", assegura.

"Quan vaig arribar, fa dècades, no creien que un negre pogués fer teatre"

L'escriptor camerunès Inongo Vi-Makome fa dècades que és a Barcelona i recorda que, quan va arribar, no creien "que un negre pogués fer teatre". Ara les coses han canviat, però "els artistes africans continuen tenint dificultats per trobar el seu espai". El músic guineà Mû celebra viure a la capital catalana, perquè la seva diversitat cultural li ha enriquit l'estil. Especialitzat en instruments de corda, porta a terme una fusió de músiques tradicionals i modernes: reggae, jazz, blues i gospel amb sons afrollatins, orientals i flamencs. Ara bé, Mû considera que el fet de ser negre i africà influeix en la manera com el públic i els programadors es relacionen amb el seu art. "Primer som estrangers i després artistes, tot i que una cosa no va en detriment de l'altra. Ser estranger no disminueix la teva artisticitat. Picasso vivia a França i era estranger, però era Picasso", exemplifica per donar a entendre el patrimoni que poden malbaratar els prejudicis. L'artista multidisciplinari Xumo va un pas més enllà: "Però l'art africà, que és? ¿Un africà fent art o una cosa predefinida a través d'un estil?", planteja. Una pregunta que repeteix Edith Mbella, galerista camerunesa arribada de París a Barcelona fa més de deu anys.

Pesa la condició d'immigrant?

¿Fins a quin punt ser negre i africà dificulta la professionalització d'aquests artistes? Després de dos anys de treball, des del CEA es respon amb cautela. Segons Sara Losa, l'immigrant ocupa històricament l'espai de l'altre dins la societat catalana i occidental: "Una llarga història de dominació ha cristal·litzat en la incapacitat d'acceptar aquest altre en la seva diferència, si no és sota el prisma de la folklorització", esgrimeix.

"Fliparies amb la quantitat de músics africans que pots trobar"

Un cop realitzat el diagnòstic, el CEA, animat per l'ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), es va atrevir amb l'informe Diàlegs cap a la interculturalitat, on s'evidencia que els africans pateixen dificultats afegides per viure de disciplines artístiques. A part, els qui basen el seu treball essencialment en elements de la cultura d'origen són encasellats, segons s'observa. L'informe proposa democratitzar l'accés a l'escenari artístic amb independència de la procedència dels autors, i crear uns cicles integradors que fomentin el coneixement mutu i deixin clar que tothom que hi viu és de la ciutat.

"T'has de sentir català perquè vius aquí, però a la vegada no ets d'aquí ni d'allà", explica Nino, un sentiment freqüent en aquests artistes. "Allà et veuen com un espanyol i aquí com un immigrant subsaharià".

Les bases del canvi

Segons Agnés, la presència de més immigració ha significat una obertura a la qual també contribueix l'increment de les expressions artístiques de l'Àfrica negra a Barcelona. La galerista Edith Mbella posa en paral·lel Barcelona amb la seva experiència a París i observa que el fet d'haver-hi tants països francòfons a Àfrica ha propiciat que a la capital francesa hi hagués tradicionalment més interès mutu. Amb tot, apunta que la situació està canviant a l'Estat i que la nova onada d'immigració africana, amb la constitució de matrimonis mixtos, està posant les bases del canvi.

El públic té les seves expectatives i acostuma a esperar elements folklòrics i tradicionals en els espectacles. Alguns artistes es neguen a deixar-se posar l'etiqueta d'exòtics per comercia­litzar la seva feina. És el cas del músic Inongo Vi-Makome, que creu que l'antídot és divulgar els artistes africans que no treballen amb elements artesanals i tradicionals. Ser africà "és molt" i no pot reduir-se només al folklore. Mû també comenta que els africans, per moure's, disposen de circuits per a minories.

Viure de la seva vocació no és fàcil. "Quan un és artista, corre el risc de morir-se de gana, no només els africans", ironitza Agnés Agbotón. I no només a Barcelona: Rukas, dramaturg de Guinea Bissau, comenta les dificultats per fer-se valer en qualsevol part del món. Ell treballa en una institució bancària, i ho compagina amb les arts escèniques, per poder mantenir la seva família". Malgrat les dificultats, els artistes africans perseveren. Volen pintar en el panorama artístic de la seva ciutat, Barcelona.