Miércoles, 19 de Mayo de 2010

50 anys dels Fets del Palau i el naixement del mite Jordi Pujol

Joves antifranquistes van rebentar una visita de Franco

JAUME CLOTET ·19/05/2010 - 06:27h

El 1960 havia començat amb una derrota política del franquisme i una gran victòria, potser la primera, de la resistència catalanista al règim dictatorial. Després d'una campanya ciutadana sense precedents, Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, era cessat el 5 de febrer pel consell de ministres arran d'un incident que ell mateix havia protagonitzat el 21 juny del 1959. Aquell dia, irritat en sentir una homilia en català durant una missa a la parròquia de Sant Ildefons, el director d'aquest diari addicte a la tirania va deixar anar un "todos los catalanes son una mierda" que li acabaria costant el càrrec.

Aquelles protestes, gràcies a les quals La Vanguardia va perdre 20.000 subscriptors, van ser liderades per joves catalanistes aplegats al voltant del grup Crist Catalunya (CC). Aquest nucli es movia al voltant del moviment escolta i els centres parroquials, i estava dirigit per un sanedrí format entre d'altres per Jordi Pujol, que entre els anys 1980 i 2003 seria president de la Generalitat.

Els que no van viure la guerra

Segons el professor Joan B. Culla, CC i altres grups catalanistes "estaven formats per una nova generació catalanista, per persones joves que havien viscut la Guerra Civil quan eren nens o molt joves, i que no tenien cap vincle amb els partits catalanistes històrics" com la Lliga o ERC. El grup s'havia fundat el 1954 i aquella campanya havia estat el seu èxit més important, de manera que CC se sentia fort a principis del 1960 i tenia ganes de tornar a demostrar que Catalunya no era un país on el franquisme no tingués opositors.

‘Operación Cataluña'

L'ocasió de tornar a fer-se sentir la va propiciar el mateix règim poc després. Precisament per intentar recuperar el terreny perdut amb l'afer Galinsoga i netejar una mica la seva imatge, el Govern espanyol va muntar l'anomenada operación Cataluña, que havia de durar tot el mes de maig i que incloïa una visita del general Franco al Principat. El dictador va celebrar consell de ministres a Pedralbes, va obsequiar Barcelona amb el castell de Montjuïc i va lliurar la primera carta municipal de la ciutat al seu alcalde, José María de Porcioles, que volia convertir la visita en un èxit.

I un dels plats forts de la visita era un concert el 19 de maig al Palau de la Música per commemorar el centenari del naixement de Joan Maragall. No estava prevista la presència del general, però sí de quatre dels seus ministres.

Per escalfar l'ambient, des de principis de maig CC feia circular un pamflet titulat Us presentem el general Franco, redactat pel mateix Pujol i mecanografiat per Marta Ferrusola. En aquest text s'atacava el dictador per la seva falta de sensibilitat social i per la corrupció del seu règim. El text era duríssim amb el general, a qui acusava de fomentar la corrupció "perquè un país podrit és més fàcil de dominar". A la policia ja li havia pujat la mosca al nas, però no es va modificar el calendari d'actes oficials.

El programa del concert preveia inicialment El cant de la senyera, però el governador civil va prohibir aquest himne poques hores abans de l'esdeveniment, fet que va generar un fort malestar a Barcelona. El grup de Pujol va decidir aprofitar l'ocasió i es va infiltrar entre el públic assistent, tot i que un de cada cinc seients estava ocupat per un policia de paisà. A mitja funció, els activistes es van aixecar i van començar a cantar l'himne prohibit, i la majoria del públic s'hi fa afegir, mentre dotzenes de papers amb la lletra de la cançó eren llançats des dels pisos superiors.

Segons Josep Serramalera, que amb només 20 anys formava part de l'Orfeó Català i cantava sobre l'escenari aquell dia, "de seguida van haver-hi corredisses i policies
i activistes es van començar a repartir mastegots". Els germans Josep i Ignasi Espar Ticó, activistes de xoc de CC, van ser dels que van repartir més bufetades fins que van aconseguir escapar-se del Palau.

Tot i així, molts membres de CC van ser detinguts allà mateix i durant els dies següents la repressió es va escampar per la ciutat. Pujol era detingut tres dies després i sotmès a consell de guerra, juntament amb Francesc Pizón. A Pujol, a banda de torturar-lo, li van caure set anys de presó per ser el líder del grup i a Pizón tres per imprimir els pamflets.

Però la condemna a Pujol va ser un greu error del règim perquè va convertir un home a qui ningú no coneixia en un mite. Van aparèixer pintades arreu del país amb el lema "Pujol Catalunya", fetes pels seus companys de CC. En aquest sentit, Culla assegura que els Fets del Palau "donen com a resultat un líder polític que, a més, té una aurèola d'home detingut, torturat i empresonat".

Més enllà dels comunistes

Recordant aquells dies, Jordi Pujol va escriure que la seva intenció no era fer caure el règim ("no hauríem pogut, no érem uns il·lusos"), sinó deixar constància que els catalanistes i els catalans encara existien. "Volíem fer un crit de protesta, però sobretot d'afirmació: ei, som aquí". Efectivament, fins llavors la resistència havia estat únicament en mans dels comunistes. Els Fets de Palau van suposar l'eclosió de la resistència
catalanista.