Lunes, 17 de Mayo de 2010

A vegades ens en sortim

Riuada de gent del Camp Nou cap a la Rambla per celebrar el vintè títol de la Lliga de futbol del Barça

ANTONIO BAÑOS ·17/05/2010 - 06:42h

Bill Shankly, mític entrenador del Liverpool dels seixanta, va deixar un grapat d'a­forismes entre els quals destaca aquell que diu: "Molta gent pensa que el futbol és un joc a vida o mort, però és molt més important que tot això". I, efectivament, la victòria del Barça supera la noció de l'èxit esportiu perquè posa l'equip de Guardiola dins del terreny dels fenòmens sociològics. L'escriptor Nick Hornby ho descriu perfectament a Fiebre en las gradas, la seva bíblia del hooligan. Es tracta d'un "èxtasi comunitari". Analitzem-ne algunes claus.

Capitalisme de rostre humà

Quan Laporta va arribar, es tractava de dissoldre la cultura tribunera, la de l'"ai, que patirem". Transformar el resistencialisme en expansió. Deixar el totxo nuñista i entrar en el virtual món del consulting. No és per atzar que el gran antagonista, Florentino Pérez, sigui també un constructor, un empresari ancien régime, un home que encarna la tronada riquesa de la bombolla espanyola. Amb Zygmunt Bauman podem dir que Florentino és allò sòlid i el laportisme és pura societat líquida.

De la primera junta queda allò que el president anomena de forma suggeridora i misteriosa "el model". El model va ser confegit amb les més modernes idees del màrqueting. Unes idees en què destaquen els factors psicològics i simbòlics per damunt dels numèrics.

Tal com fan marques com Benetton o Apple, el Barça ha escollit el camí de la diferenciació, de dotar el producte d'ànima. Una filosofia molt propera al lema d'una altra firma d'èxit, Google: "Don't evil" no facis el mal. El nou Barça és un d'aquests fenòmens del que ara s'anomena "capitalisme de rostre humà". I l'estampat d'Unicef és logo i resum de tot plegat.

Aquesta revolució es pretenia fer des de dalt, però el reflux d'aquella elefantina marea ha acabat conduint a l'invers. Laporta com un Marat, apassionat i populista, s'ha vist emmordassat per Guardiola, un Robespierre de la pilota, un jacobí del treball i l'esforç que ha acabat imposant una revolució des de baix. Del cabdillisme al poder popular.

El ben plantat

Un gran debat sobre el model cultural català va tenir lloc els primers anys del segle XX. Va pivotar sobre dues concepcions: la modernista i la noucentista. La primera, orgànica i arrauxada com l'obra de Gaudí, volia un país altament emotiu, d'una expressivitat lluïda i fràgil. Més endavant, i per la sincrònica llei del pèndol que governa l'esperit català, va prendre força el Noucentisme, que volia un model de sobrietat grecollatina. Una manera estoica i serena d'afrontar les desgràcies que ens sovintegen. El Barça ha estat sempre un equip modernista. Ple d'expressió i exageració com Stòitxkov, amic de les floritures de Carrasco o dels jardins de Salinas. Cridaner com un drama de Guimerà amb la traïció de Figo, el lladronici de Guruceta o la tragèdia de Maradona.

Però això sembla que ha passat a la història. El de Guardiola és un equip clarament estoic, sofert i silenciós. Com inspirat pel gran emperador Marc Aureli, Guardiola transmet una fe en la missió artística que els il·lumina i els emparenta amb allò que els noucentistes anomenaven "la irrealitat". La veritable obra d'art, deien, no té res a veure amb la realitat, és autònoma. Així, el Barça ha creat les millors peces a despit de les contingències: ni lesions, ni tempestes, ni entorns han commogut la bellesa serena del seu joc.

"El fons de l'ànima popular no és melancòlic sinó enèrgic. El fons de l'ànima popular no és enyorança, sinó calenta i personal cobdícia d'un més enllà", deia D'Ors. El Barça ha donat ambició sense por, victòria sense revenja, bellesa sense ornament.

‘Pepmanelisme'

Ja podem afirmar que aquest Barça inaugura una nova etapa de la cultura catalana: el pepmanelisme. La conjunció dels mètodes de Guardiola amb l'imaginari del grup de música Manel. Com se sap, en Pep és un fan absolut d'aquest grup. I com es recorda, el dia del seu aniversari el poble, aplegat al Palau de la Música per veure un concert de la banda, li va demanar que renovés en un acte insòlit al món cultural del país.

El pepmanelisme és una força catalana que exalça la quotidianitat, que es referma en un concepte menestral, preindustrial si es vol, de la feina i de la qualitat. Explicat matusserament per un anunci de cerveses, el pepmanelisme defuig la queixa i la substitueix per certa melancolia. És un moviment ferm i sensible.

Les lletres de Manel i les rodes de premsa de Guardiola comparteixen gènere literari. Ferrater Mora, en la seva Les formes de la vida catalana, diu que el nostre tarannà es pot resumir en quatre conceptes: "Seny, mesura, continuïtat i ironia". Que són, sens dubte, les armes d'aquest Barça de tradició i bones formes. Un Barça que no es desmanega ni somica davant l'adversitat. "El català reconeix que moltes vegades l'home està inerme contra la tragèdia i que l'única actitud veritablement eficaç és la de contemplar-la amb ironia", deia Ferrater. I per això, potser sense voler, davant del crit tribal "Som i serem", Guardiola va afirmar el 22 novembre del 2009: "Som els que som i estem els que estem". Irònic entu­sias­me el seu.

Els bons minyons

"No porta arracades, no es tenyeix els cabells, juga 20 minuts i no es queixa...". Aquesta definició que va fer Guardio­la d'Iniesta el març del 2009 resumeix un altre dels trets de l'equip: són bons minyons.

A la Unió Soviètica dels anys quaranta, la Lliga la guanyava sempre el Dinamo de Moscou, l'equip del temut cap de la policia Lavrenti Bèria. Un any, dos cracks, els germans Staroskin, van fer campió l'Spartak. Els van jutjar i enviar a un gulag. La seva acusació deia que "jugaven al futbol de manera burgesa". Potser sigui aquesta la millor definició del Barça campió. Una plantilla amb el discret encant d'una burgesia moderada i treballadora. "Al Barça em van dir que no podia perdre la pilota i com que sóc un paio responsable vaig aprendre a guardar-la", explicava irònic Xavi sobre la seva gran virtut.

El Barça desconfia del regat i opta per la passada: "No vull el gol de Messi, vull passada, passada, passada", exigia Guardiola. El regat desconnecta i la passada implica. El regat és un acte de supèrbia i la passada, de fe, de confiança, de solidaritat entre operaris.

Com deia el filòsof francès Edgar Morin: "No veig el futbol com una forma d'alienació moderna, és més un acte de poesia col·lectiva". Aquesta visió de l'equip com una sucursal de La Puntual de Rusiñol, entre el tèxtil i la lírica, queda palesa en unes declaracions de Tito Vilanova, que va afirmar: "Som l'única casa que fabriquem extrems". La fàbrica, el taller, el vestuari. Tot l'imaginari fabril català posat al servei del futbol.

I acabem com començàvem, perquè al futbol el temps és circular com al cosmos. I tor­nem a Bill Shankly, que té una estàtua a la porta d'Anfield Road. Als seus peus una llegenda: "La persona que va fer feliç la gent". Guardiola i la seva colla duen ja als seus peus per sempre i per a tots nosaltres la mateixa frase i el mateix sentiment.

Publicidad

Publicidad

Publicidad

Publicidad