Miércoles, 5 de Mayo de 2010

"Canto la Barcelona que em perd"

Joan Garriga, compositor i cantant de La Troba Kung-Fú, es posa en la pell d'en Patufet en el darrer disc de la banda

TONI POLO ·05/05/2010 - 08:20h

Joan Garriga ha acabat el viatge d'en Patufet. Es va posar una barretina i va sortir a voltar món. Aquest periple, que l'ha portat a Nova York, a Londres, a Brusel·les, a Mèxic ha acabat a la panxa del bou. "És un homenatge a aquest autèntic heroi cultural: un personatge molt petit que té ganes de sortir, de viatjar i, perquè no el trepitgin, canta". Tota una metàfora la que ens regala La Troba Kung-Fú en el seu segon disc, A la panxa del bou (Chesapik), que presenten aquesta nit a Barcelona.

"Ara estem engreixant el bou, des de les entranyes de les ciutats", diu Garriga, que reivindica el concepte underground d'aquest treball: "Ens hem tancat a La Fournier (el quarter general de La Troba, a la Garriga), al soterrani, fent música de talp... Això és underground". Han estat absorbits totalment, però per qui? Qui és aquesta panxa que els ha retingut tant de temps? "L'animal que ens absorbeix és la crisi, el Gran Hermano, la xarxa que ningú no sap qui és...".

"Està bé un punt nostàlgic, però no ens podem abocar a la tristesa"

Sigui com sigui, La Troba se n'ha sortit prou bé, de la crisi. I, quatre anys després de Clavell morenet (K-Indústria), el grup es manté fidel a la seva filosofia rumbera i alegre, tot i no amagar un cert to melancòlic. "Hi ha un punt nostàlgic, sí. Sempre hi ha el romanticisme de buscar la pèrdua, però sense exagerar. Està bé aquest puntet, però no cal ser ionqui, no et pots abocar a la tristesa".

Les nou cançons del disc han sortit dels carrers d'arreu. I, per tant, beuen d'arreu. "Crec que a cada tema s'hi pot sentir l'olor d'un paisatge diferent", explica l'acordionista. Però les cançons evolucionen molt des que Garriga se les imagina i comença a treballar-les fins que la banda les toca. "Es van reescrivint fins al punt que queda clar on és el punt de partida, però no el d'arribada". A Nova York o a Barcelona, o fins i tot al Far West!: "El Petit rumbero és molt de western americà... però d'Osona cap amunt", fa broma Garriga, per plasmar l'esperit universal tant del disc com del grup.

La veu de la ciutat

"En Patufet és un heroi cultural: canta perquè no el trepitgin!"

"Tenia moltes ganes de fer una cançó sobre Barcelona", admet el cantant. En el tema Barcelona es deixa portar per una veu que "no se sap si és mora o gitana, jueva o catalana [...] que plora pels carrers, a Barcelona". Una veu interior que "és trista però que fa olor de pólvora plena de vida". Lluny de la ciutat de postal, Garriga canta una altra Barcelona: "La que m'emociona, la que em perd pel casc antic i em fa flipar", diu. Queda res d'aquella ciutat en la qual es va perdre per primer cop Garriga? "Cada racó és una història", diu, potser amb un punt nostàlgic i... rebel: "Això no és compatible amb segons quines franquícies de comerços que són tots iguals, aquí, a Amsterdam i a Istanbul i que patim a totes les grans ciutats". Per sort, la ciutat autèntica no és morta: "Barcelona s'amaga, però de nit l'he vist ballar com una gitana", diu a la cançó.

El viatge d'en Patufet no té res a veure amb les franquícies i molt amb l'originalitat, la interculturalitat i, posats a fer, amb el mestissatge. De Nova York, "una ciutat fascinant, de la qual et pots sentir al cap de dos dies", la lliçó que en treu és clara: "Allà no tenen prejudicis, són un públic acostumat a escoltar de tot. Entenen la rumba i qualsevol altre ritme". Al contrari que a altres llocs, "on de seguida ens preocupem per etiquetar-ho tot i jutgem més per com s'estructuren les coses que no per com les sentim. És millor emocionar-te i, llavors, decidir. Menys poruc, més humà, més sincer".

Publicidad

Publicidad

Publicidad

Publicidad